La hipotètica victòria d’ERC té un precedent

¿Guanyarà ERC a Catalunya les eleccions del 28-A? Les enquestes (CEO, CIS) li donen un primer lloc en disputa amb el PSC. Ja ho veurem. També té la competència de JxCat pel vot independentista. En tot cas, seria un fet inèdit en l’actual període democràtic que l’esquerra catalanista republicana s’imposés al Congrés. Però no seria el primer cop que el republicanisme progressista guanya una contesa electoral espanyola a Catalunya. Ho va fer en les primeres eleccions a Corts amb sufragi universal masculí, de les quals ara s’ha esdevingut el 150è aniversari. El republicanisme d’arrel popular primer federalista, després catalanista i avui independentista té una llarga tradició a Catalunya.

El gener de 1869, després de la Gloriosa, la revolució que va enviar la reina Isabel II a l’exili i va donar peu al Sexenni Democràtic (1868-1874), es van produir les eleccions a les Corts Constituents. Unes eleccions en què a Catalunya, a diferència de la resta de l’Estat, va guanyar clarament el republicanisme federal, amb 28 de les 37 actes en disputa, amb especial èxit del Partit Republicà Democràtic, d’àmbit estatal però d’ànima catalana. Encapçalat per Francesc Pi i Margall, comptava amb figures com Pau Alsina, Estanislau Figueras, Robert Robert o Francesc Sunyer i Capdevila. Un altre català, el general reusenc Joan Prim i Prats, que havia encapçalat la revolta del setembre anterior, va guanyar a Espanya aquella contesa electoral al capdavant d’una coalició monàrquica formada pel Partit Progressista, la Unió Liberal i el Partit Democràtic. Va esdevenir el president i cap de govern, fins al seu assassinat a la sortida de les Corts el 30 de desembre de 1870.

Catalunya, doncs, fa un segle i mig era republicana, progressista i federalista enfront d’una Espanya monàrquica. El carlisme agonitzava: acabaria perdent la Tercera Guerra Carlina el 1876, ja durant la restauració borbònica. I aniria perdent també influència, fins i tot entre el clergat. Amb l’abdicació d’Isabel II havia hagut de marxar també a l’exili el seu confessor, Antoni Maria Claret, que no era carlí i sí autor d’un dels llibres en català més venuts de tots els temps, Camí dret y segúr per arribar al cel, editat per primer cop el 1843 i del qual se’n van fer 185 edicions. Amb el moviment cultural de la Renaixença, l’Església catalana s’aniria aproximant al naixent catalanisme, amb figures com Morgades, Torras i Bages, Collell i Verdaguer. Un catalanisme que per la part social bevia precisament del federalisme d’inspiració socialista de Pi i Margall, que el 1873 seria un dels principals impulsors de la Primera República Espanyola, la qual va tenir com a primer president de govern el seu amic Estanislau Figueras. El mateix Pi i Margall el va succeir en el càrrec, que ocupà breument: exactament 38 dies.

Amb la restauració borbònica, Pi i Margall va fer un pas al costat, però, incombustible, va tornar a la política als anys 80. A l’inici d’aquella dècada un altre republicà federalista seguidor seu, Valentí Almirall, se’n separaria per donar peu a una praxi ja clarament catalanista, fundant el Centre Català (1882), impulsant el Memorial de greuges (1885) i publicant Lo catalanisme (1886). Als anys 90, però, tant Almirall com Pi i Margall, ja grans, van anar quedant cada cop més fora de joc.

A nivell català, Almirall es va veure superat pels joves més conservadors del Centre Català, que s’uniren al grup del Centre Escolar Catalanista dels Prat de la Riba, Cambó i companyia. I a nivell espanyol, Pi i Margall restaria com més va més aïllat, sobretot al ser de les poques figures de prestigi que no es van apuntar al patrioterisme bèl·lic per la Guerra de Cuba: va estar en contra de la guerra amb els EUA i va propugnar la concessió de la independència a l’illa. I, per cert, va introduir l’esperanto a la Península.