EL DIA QUE Ferran Mascarell va anunciar que acceptava convertir-se en conseller de Cultura d’Artur Mas -i d’això ja fa més de tres anys- alguna alarma s’hauria d’haver encès al carrer Nicaragua. Què hi havia darrere d’aquella traïció? El PSC va voler girar full massa de pressa davant l’adéu de l’ideòleg de la política cultural socialista. Més que un avís de la incomoditat de l’ànima catalanista, aquell dia el socialisme va començar a perdre una cosa tan o més important: la seva ànima intel·lectual, la batalla de les idees. El gest de Mascarell va ser ventilat en clau d’ambició personal. I l’aparell socialista va optar per ignorar que entrés a l’executiu de CiU declarant la seva fe socialdemòcrata i explicant el pas que feia com a producte circumstancial d’una transició unitària cap a l’estat propi.

Doncs bé, ara Ernest Maragall fa una operació semblant posant-se sota les sigles d’ERC com a número dos a les eleccions europees, per darrere del filòsof Josep-Maria Terricabras. És la seva opció estratègica per consolidar la transició cap a l’estat propi. Si Mascarell representava la solidesa del discurs ideològic i històric, Maragall representa l’èxit de la idea de Barcelona que va liderar el seu germà. Recordem que en la Catalunya dual el maragallisme barceloní i cosmopolita va ser l’alternativa al pujolisme nacionalista. En poc temps, doncs, el PSC ha perdut dos pilars. D’una banda, s’ha quedat sense la cobertura cultural i de pensament progressista que Mascarell havia pilotat des de la capital. I de l’altra, amb Maragall a ERC, perd definitivament la marca i el llegat del maragallisme. El ric patrimoni polític del PSC de moment se l’estan repartit CiU i ERC, i encara està per veure si ICV aconsegueix esgarrapar-ne una part.

La batalla de les idees i les persones sempre precedeix la dels vots.