02/11/2011

Un italià contra la indiferència

2 min

No és un italià qualsevol. No és un indignat ni un Hessel transalpí. Ja no hi és i no està gens de moda. És Antonio Gramsci. Sí, un comunista dels d'abans! Un intel·lectual d'acció que no sempre deia el que s'esperava que digués: "Els italians intel·ligents, els que escriuen i els que llegeixen, no es preocupen sinó d'una única cosa: la relació entre els dos sexes". Sense negar-li la raó, jo diria que els italians que ni escriuen ni llegeixen, també. Fins i tot els primers ministres.

Pensaments com aquest conformen Odio a los indiferentes (Ariel), recull de textos de Gramsci traduïts per Cristina Marés. La majoria datats el 1917-18, són anteriors a la fundació del PCI, del qual Gramsci va ser nomenat secretari general el 1924. Arrestat dos anys després, va sortir lliure el 1937 i va morir al cap de pocs dies. Exigent, categòric, pedagògic i amable, sense ell no s'explica l'obrerisme italià del segle XX.

La indiferència treia Gramsci de polleguera. "És apatia, és separatisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents". S'havia inspirat en el dramaturg alemany Friedrich Hebbel, per a qui viure era "prendre partit". L'italià, sens dubte, en va prendre. I en l'article que dóna títol al llibre, escrit quan tenia 26 anys, el jove impetuós culpava de l'immobilisme social els indiferents, els escèptics, els descreguts, els agnòstics. "La indiferència és el pes mort de la història", sentenciava. La seva crítica implacable també la dirigia als polítics diletants i als buròcrates. I no s'enganyava sobre la condició humana: "El nostre optimisme revolucionari sempre s'ha fonamentat en aquesta visió cruament pessimista de la realitat humana amb la qual inexorablement cal passar comptes". Ai, si Gramsci visqués avui, si hagués vist en què va derivar l'esperit revolucionari comunista o com s'han acomodat les masses obreres a la indiferència del consum...

En qualsevol cas, des del seu temps s'ha produït un avenç evident si ens atenim a la seva definició de progrés: "No consisteix en cap altra cosa que en la participació d'un nombre cada cop més gran d'individus en un bé". I en qualsevol cas, també, alguns elements del seu pensament són ben vigents: "La producció burgesa pot convertir-se en especulació, frau, il·lusionisme, però la seva missió, el seu destí, no és estafar: tracta d'augmentar la riquesa, la suma dels béns socials". O aquest altre: "La família és, en essència, un organisme moral. És el primer grup social que va més enllà de l'individu, que imposa a l'individu obligacions i responsabilitats".

stats