De moment, justícia poètica
De moment, justícia poètica. I no ho dic només pels versos d’Apel·les Mestres. “No passareu, i si passeu...” Ho dic per la sensació de debilitat de l’acusació -violència?, quina violència si no és la policial?; ¿malbaratament de diners públics?, ¿on són les evidències?-, ho dic per la dignitat i enteresa de les declaracions dels presos i ho dic per la feblesa dels testimonis de l’acusació, començant per un Rajoy i una Sáenz de Santamaría incòmodes, descol·locats, imprecisos, altius, escàpols...
Si més no, ara mateix tenim el consol que en el terreny esperpèntic d’aquesta barroera judicialització a què l’Estat ha portat el conflicte polític amb Catalunya d’entrada tampoc se n’estan sortint. Però atenció!, les cartes estan marcades. Alhora que experimentem la satisfacció pel fet que estigui quedant al descobert la fabulació i desproporció en què es basen les acusacions a l’independentisme, ningú no ens allibera del trist convenciment que el final d’aquesta absurda obra que té lloc al Tribunal Suprem està escrit. Les prevencions formals del jutge Marchena, que certament, conscient de la vigilància europea, està donant un to rigorós a la farsa, no fan sinó reforçar aquesta premonició funesta.
En realitat, el poema d’Apel·les Mestres és el resum perfecte del que ens està passat: conté el programàtic “no passareu”, que expressa la voluntat dels presos de denunciar la injustícia de què són objecte ells i per extensió tots els demòcrates mínimament honestos, però alhora inclou el fatalista “i si passeu”, que dona a entendre que, ai las!, sí que passaran. Una altra vegada passaran. És a dir, passaran de tot i faran que s’imposin condemnes increïbles. La ignomínia s’allargarà, la política s’enfangarà encara més.
Per això dic justícia poètica... “de moment”. I per això crec que, a més de sortir a guanyar cada dia en aquesta desigual partida judicial, jugant fort i clar en defensa dels drets bàsics com ho estan fent admirablement els presos, els advocats i els testimonis de la defensa, ens hem de preparar per a l’endemà. Per al dia en què, malauradament, veurem com la poesia és arxivada en el calaix de l’oblit i la prosa s’imposa amb tota la seva pomposa petulància inquisitorial. Ens hem de preparar per al dia en què l’Estat es farà fort en la seva prosàpia autoritària. No ens podrem permetre caure en la impotència ni en el crit eixorc.
Entremig sabrem de quin color polític es tenyeix aquesta Espanya que fa veure que no veu el judici, que és no voler veure les pròpies vergonyes. Aquesta Espanya reaccionària que viu d’exacerbar el conflicte més greu des de la fi de la dictadura. La partida judicial s’acabarà (o s’allargarà a Europa, però amb efectes retardats), però la partida política seguirà i és probable que s’expressi encara amb més cruesa, amb més brutalitat. També ens hem de preparar per a això, per a una nova batalla desigual que demanarà tanta fermesa com intel·ligència i serenitat col·lectives.
Si ells tenen el braç executor de l’imperi de la llei, si ells tenen la revenja, nosaltres ens hem de fer forts en l’eco de la justícia poètica. Tot i perdent el judici, gràcies a ell podem començar a guanyar el relat democràtic. Que quedi clar el discurs no-violent, que quedi clara la defensa de les llibertats fonamentals (per a Catalunya, però també per a una Espanya que un dia s’atreveixi al diàleg polític), que quedi clara la negació d’una fictícia i interessada divisió entre bons i mals catalans, que quedi clar que imaginem i treballem per una Europa solidària. A la manera de Cuixart i tots els altres, la insistència tossuda en aquest discurs de la concòrdia, contra l’odi, és l’únic que pot acabar un dia ajudant-nos a fer el tomb polític. Davant de la injustícia, dignitat i generositat com a eines de construcció massiva.
