El mal ja està fet, Mariano!

Tot se li ha anat podrint a les mans. I de cop potser li passarà el que menys desitjava: perdre el poder, que el facin fora

Aquests dies rellegeixo els articles del Carles Capdevila, que divendres farà un any que ens va deixar. El seu apassionat gust per la vida et trasbalsa. També el lúcid sentit comú. Ell feia poques cites als seus textos -en tenia prou amb les idees, l’experiència i la imaginació pròpies-, en canvi jo no pararia de citar-lo. La frase que avui li manllevo li va com anell al dit a Rajoy: “Fer veure que no passa res accelera el que no vols que passi”. Exacte! Fer veure que no passa res amb la corrupció, fer veure que no passa res amb Catalunya, fer veure que l’oposició no existeix, fer veure que la crisi ja s’ha superat... Tot se li ha anat podrint a les mans, al Mariano. I de cop potser li passarà el que menys desitjava: perdre el poder, que el facin fora. Sembla que aquest cop sí que se li podria acabar la proverbial bona sort, la seva múrria capacitat de supervivència.

Tots aquests anys, especialment amb Catalunya i amb el cas Gürtel, Rajoy ha evitat actuar fins que no li ha quedat més remei. I quan ho ha fet, sempre ha estat tard i malament. Fins al final va intentar no comparèixer davant el jutge, i quan hi va anar, no va ser creïble. És a dir, se li va veure la mentida d’una hora lluny. Apa, doncs, una altra frase del Carles: “La por de la veritat ens fa mentiders”. I tots aquests anys ha evitat dialogar honestament amb Catalunya, amb valentia política. Ha anat traspassant el marron als jutges, fins que no li va quedar més remei que repartir llenya a la gent pacífica i demòcrata que volíem votar l’1-0 i ocupar per decret la Generalitat i suspendre el Parlament, a l’estil autoritari vintage. Tot plegat, vergonyós: perquè, a més, al final va haver de veure com les eleccions catalanes convocades per ell el 21-D amb els rivals a la presó i l’exili les tornava a guanyar l’independentisme. Un desastre, vaja.

Però l’home seguia impassible, sense voler veure com li creixien els nans al voltant -especialment el nan Rivera-, celebrant en la intimitat la fuga d’empreses i la fractura interna a Catalunya -i de Catalunya amb Espanya-, veient com el partit se li dessagnava per la corrupció... ¿Se’n recorden dels “ hilillos ” del chapapote? Sempre evitant mirar la realitat de cara, sempre fugint d’estudi. Fins que la realitat li ha esclatat als nassos. De manera que si els poders fàctics disposats a salvar Espanya (és a dir, a preservar els seus espuris interessos) no ho eviten, aquest cop Rajoy caurà i arrossegarà amb ell a la intempèrie el PP més dèbil de la història.

Quin serà el balanç polític de Rajoy? Quin país deixarà a Pedro Sánchez i a tots nosaltres? El seu llegat serà el d’una Espanya que haurà sortit de la crisi amb la majoria de gent més empobrida, una Espanya només cohesionada per la catalanofòbia a la qual ell va donar ales el 2006 amb la campanya de firmes contra l’Estatut, una Espanya que cada cop compta menys a Europa i al món, una Espanya contrareformista que ha caigut pel pendent del mal entès “ imperio de la ley ” amb la imparable restricció de drets i llibertats, una Espanya de nou ideològicament polaritzada amb una nova dreta populista (Cs) i una nova esquerra populista (Podem), una Espanya que veu amb impotència com Catalunya se n’allunya a força de porres i presons, una Espanya que ni tan sols ha sabut celebrar generosament la fi d’ETA. Una Espanya, en fi, que ha caigut en el pessimisme i la desesperança, sense projectes col·lectius, sense il·lusions. Aquesta és la marca Rajoy.

Per fugir un cop més de la seva responsabilitat, ara buscarà un culpable, un dolent. El de sempre: Catalunya, l’independentisme. I amb això provarà d’explicar-ho tot. Però com també ens ha deixat escrit el Carles, “un culpable, sigui únic o parcial, sigui real o induït, no arregla cap mal”. El mal ja està fet, Mariano. Pobra Espanya.

Etiquetes