Una mica de respecte, sisplau!

Director adjunt de l'ARAEm revolta l’estómac haver de sentir tanta gent que, a banda i banda de l’independentisme -sí, estem ridículament dividits-, es permet vomitar la seva frustració contra els líders caiguts, que té la gosadia moral de menysprear els empresonats si no són exactament de la seva corda o que parla dels exiliats amb una lleugeresa indescriptible. Una mica de respecte, sisplau! Soc dels que creuen que s’han comès errors de càlcul, d’estratègia. Errors polítics. Ho he escrit. En aquest diari ho hem dit del dret i del revés. Perquè només fent autocrítica s’avança. No ens ha de fer por parlar clar.

Però una cosa és la discrepància política i raonada, i una altra els comentaris personals fora de lloc: que si la Rovira és una ingènua i què es pensava, que si els presos es van deixar agafar i són uns pallussos, que si el Puigdemont és un il·luminat que no toca vores... Home! M’agradaria veure tots aquests que es permeten desqualificar-los així què haurien fet en la seva situació. Au va!, és massa fàcil donar lliçons des de la impunitat d’una pantalleta. I després, a banda de la frivolitat i la inconsistència moral que tot plegat suposa, ¿algú creu que així ens en sortirem?

A part d’haver malbaratat una gran oportunitat històrica, a part d’haver-nos quedat a mitges -en la meva opinió per haver volgut córrer massa, però això naturalment és discutible-, a part de tot això, el que de debò em dol és haver perdut l’esperit constructiu, cívic, positiu, inclusiu amb què va néixer el sobiranisme -el dret a decidir- i que l’ha fet singular al món i atractiu per a molta gent. Per a molta, però encara no per a prou gent. Sí, esclar: no som prous. És ben senzill. Parleu amb estrangers, amb persones que no estiguin emocionalment implicades en el Procés i que tinguin un mínim bagatge polític, i tots us diran el mateix: si voleu forçar l’estat espanyol, tant nacionalista i recalcitrant ell, a asseure’s a la taula, heu de ser una gran majoria. Ara no arribem ni al 50%. És així. Cal picar més pedra a casa, cal convèncer més conciutadans. Molts més. Que és injust? Que en un país normal amb el 51% ja n’hi hauria d’haver prou? Sí, però Espanya no és normal. I punt.

I en lloc d’acceptar això i buscar sumar més, a què ens dediquem? A llançar-nos retrets personals a les xarxes, a buscar traïdors i botiflers a cada tuit, a expulsar els que considerem tebis i a menysprear els que no han abraçat la causa. És una curiosa manera de voler la independència. La maté porque era mía. Estem agafant el camí equivocat, el del reduccionisme, el dels pocs però convençuts, el de la víctima amargada. Abans parlàvem de generositat, de portes obertes, de convèncer, d’acollir totes les sensibilitats i totes les identitats dins un moviment que imaginava un país millor per a tothom. L’independentisme no era l’objectiu, sinó el mitjà. La il·lusió era construir una societat més justa.

Haver topat amb la bèstia ferida d’un Estat autoritari no ens dona carta blanca per furgar-nos en la ferida ni per demonitzar els qui no ens han fet costat. Està en joc la democràcia, oi? Doncs sumem tots els demòcrates. Tots. Agafant la causa de la democràcia, l’independentisme es farà més gran. No ens dediquem a identificar enemics, sinó a buscar amics. Dins i fora de Catalunya. I respectem-nos. Tots hem comès errors. I tots hauríem d’entendre que no podem caure constantment en dialèctiques simplificadores d’herois i traïdors, de poble i classe política, de bons i dolents. Aquestes divisions categòriques fan pudor de populisme. El poble també fa política i els polítics també són poble. Més que heroïcitats màgiques -que no ens segueixi perdent l’estètica, com deia Unamuno- necessitem la valentia i el compromís d’assumir responsabilitats. Per seguir endavant. Endavant. Amb una mica de respecte per a tothom, sisplau!