El millor mètode educatiu

Deia Tolstoi que, si vols educar l’alumne a través del coneixement, has d’estimar i dominar la matèria que ensenyes, i llavors l’alumne agafarà gust per l’assignatura i t’estimarà a tu. És així com podràs influir en la seva educació. L’alumne té sempre la llibertat d’escoltar o no escoltar el mestre, d’admetre o no admetre la seva influència, és l’únic que pot decidir si el professor coneix la matèria que ensenya i si se l’estima. Tot això Tolstoi ho va posar en pràctica a partir de 1849 a la seva escola de Iàsnaia Poliana, la finca rural on es va retirar de la vida mundana, i on donava classes als fills dels seus pagesos.

Aquesta setmana hem fet el Campus de Periodisme de l’ARA per a nois i noies. Hem posat tot l’entusiasme per ensenyar-los el que fem, per mostrar-los que sabem el que fem i que ens agrada molt: el nostre únic mètode ha estat que veiessin com estimem el periodisme. A partir d’aquí, ha vingut la resta. Amb una mica de sort algun dels participants al campus n’acabarà fent la seva feina, la seva vida. I espero que tots entenguin que rere les notícies, que més enllà de les cares conegudes i a vegades admirades, hi ha senzillament persones que s’esforcen i que estimen el que fan. L’amor és invencible com a mètode educatiu.

Tolstoi, una mena de cristià àcrata, amic de Gandhi, suposo que tenia ben present la primera carta de sant Pau als cristians de Corint, aquella que posa l’estimació per sobre de tot: “Si tingués el do de profecia i arribés a conèixer tots els secrets de Déu i tota la veritat, si tingués tanta fe que fos capaç de transportar les muntanyes, però no estimés, no seria res”. Per moure la voluntat dels infants, per atreure el seu interès, no n’hi ha prou amb autoritat, amb diversió, amb tecnologia o amb infondre esperit de superació. Cal alguna cosa més. Cal que se’ls encomani la passió interior que anima el qui ensenya. No es tracta pròpiament d’estimar els alumnes, sinó que ells captin l’estimació nostra pel que fem, que vegin que nosaltres també sempre en volem saber més.

Em sembla que és Raimon qui canta que l’amor és un gran interrogant al qual els amants responen estimant. Doncs bé, igualment podríem dir que l’educació és un gran interrogant al qual els mestres responen estimant allò que ensenyen, educant-se cada dia ells. Sovint es parla del mestre vocacional. Hi ha professions -també la de metge o la de periodista- que es considera que han d’anar associades a un element vocacional. No ho tinc tan clar: la vocació, és a dir, la passió, també s’adquireix. És qüestió de posar-s’hi amb ganes, esclar. I les ganes -les pròpies o les alienes- fan venir més ganes. S’encomanen. I porten l’estimació pel que fas. A estimar se n’aprèn estimant. S’aprèn a llegir llegint. S’aprèn a ensenyar ensenyant. S’aprèn a viure vivint. I rere tots aquests aprenentatges Tolstoi sabia que la clau de l’èxit estava en l’amor, però no un amor abstracte i ideal, un amor pur i immaculat, sinó un de concret, personal, gairebé diria que físic, un amor per allò que fas.

Em va impactar molt veure l’Oriol Junqueras donant classes de filosofia grega antiga als seus companys de presó. Ho porta a dins, això de transmetre coneixement. El que ell ensenya no és tant història com curiositat per la història. És a dir, amor per la història. I que consti que hi ha moltes menes d’amor, moltes maneres de dominar una matèria i transmetre-la: pot ser un mestratge seriós, concentrat; pot ser-ne un de graciós i juganer; o un de distant i tímid. I després hi ha la diversitat de mètodes, cadascú té la seva fórmula. Hi ha tantes maneres d’ensenyar i d’estimar com persones.

La passió que portem dins és el que dona sentit al que fem. És el millor mètode educatiu. La resta només són teories.

Etiquetes