Formada a Oxford, Margaret Thatcher, que provenia d'una família modesta, aviat va saber desprendre aquell aire de superioritat que gasta l'elit britànica, aquella atracció ambivalent que desprenen els qui se saben nascuts per manar. Generava tanta admiració com rebuig. A la Gran Bretanya i al món. Admiració perquè va prometre que tots ens faríem rics, servint-se de la popular desconfiança cap al poder de la gent: entre els anglesos perquè tenen una mena d'ADN liberal i escèptic; entre els llatins, perquè el tenim llibertari i rebel. Rebuig perquè amb una determinació abassegadora va carregar-se les conquestes socials aconseguides amb sang, suor i llàgrimes.

L'hegemonia neoconservadora de les últimes dècades és fruit de l'empremta ideològica que va deixar el seu pas com a primera ministra britànica (1979-1990) i com a primera dona europea que esdevenia cap de govern, ella que era tan poc europeista. La seva croada va consistir a empetitir l'estat i a convertir tothom en accionista d'empreses privatitzades. Era el miratge del capitalisme popular, que contraposava al decadent comunisme soviètic. El programa ens sona a tots: retallades de serveis socials públics, liquidació de drets laborals -va convertir els sindicats en enemics a batre- i privatitzacions. A canvi, baixada d'impostos. El thatcherisme va engegar el desmuntatge de l'estat del benestar tal com s'havia edificat després de la Segona Guerra Mundial. Un desmuntatge que ara segueix, amb la diferència que avui els impostos ja no baixen perquè el capitalisme desregularitzat de Thatcher ha donat pas al cap dels anys a una bombolla financera descontrolada que ens ha portat al cul-de-sac actual. O sigui, que la Dama de Ferro ha guanyat i ha perdut.