LA CRUELTAT I LA violència estan perfectament integrades en els relats tradicionals per a nens: al capdavall, el llop es menja la caputxeta! La ladrona de libros, la pel·lícula dirigida per Brian Percival a partir del bestseller de Markus Zusac publicat en català per La Campana i en castellà per Lumen, és un conte per a nens. És una història protagonitzada per nens. Explica el nazisme des de la rereguarda alemanya i, naturalment, inclou crueltat i violència. ¿Heu vist La cinta blanca de Michael Haneke, que mirava de remuntar-se als orígens socials i ideològics de la brutalitat nazi a partir de la vida d'un poblet abans de la Primera Guerra Mundial amb una colla de nens de protagonistes? Doncs La ladrona de libros fa una operació semblant però molt més plana, més simple i en el moment dels fets: el sentimentalisme i l'heroisme dominen la tragèdia. Siguin nens o adults, els bons ho són molt i els dolents també. Com als contes, vaja. És una altra manera d'explicar la barbàrie del nazisme.

La crítica cinematogràfica ha sigut poc amable amb la pel·lícula, com em van advertir unes senyores a la cua del cine aquest diumenge. Van estar a punt de convence'm, però, per sort, no els vaig fer cas: la decisió estava presa i havia aconseguit arrossegar-hi mitja família. No me'n penedeixo. Si sou avis, pares o mestres, no dubteu a portar-hi o fer-hi anar la canalla. És un conte ben contat. Els adults també en gaudireu. A ells potser els farà plorar i segur que els fa pensar. Els nens cada dia veuen a les pantalles coses molt més bèsties i, sobretot, molt més gratuïtes. I ja sabeu que els més petits necessiten models. La Liesel Meminger, la lladre de llibres, és una nena enamorada de les paraules, que llegeix, que juga a futbol i que aprèn per si sola a distingir entre el bé i el mal. No està gens malament, oi? I fins i tot els vindran ganes de llegir.