La noia que mai ha pogut tornar a Cuba

DAVANT EL CANVI d'actitud de la Unió Europea cap a Cuba, m'ha vingut al cap el record d'una història real. Conec bé el cas de la fugida d'una cubana jove que per amor va marxar a Polònia. Va fugir amb passaport fals, sense pertinences. Va aterrar un dia gelat d'hivern a Varsòvia en màniga curta. Allà va refer la seva vida, que després ha donat molts tombs inesperats. Però cap d'aquests tombs no l'ha retornat a la seva illa. Mai més ha pogut posar-hi els peus. Ha perdut molts familiars sense poder-los veure. D'això ja fa més de vint anys. Cuba era aleshores una dictadura. I ho segueix sent.

Què s'ha de fer políticament davant una dictadura? Aïllar-la per forçar la seva caiguda o dialogar-hi per empènyer-la cap a una evolució democràtica. En política internacional, no hi ha fórmules màgiques. Cada cas és diferent. Amb la Cuba de Fidel Castro, ni el bloqueig nord-americà ni el trencament del diàleg per part de la Unió Europea, per cert promogut per Aznar el 1996, no han fet caure el règim. Però el fet que el germà del dictador hagi iniciat una tímida obertura ha propiciat que la UE, malgrat les reticències de molts dels seus membres -per exemple la Polònia on inicialment va anar a parar aquella jove cubana-, hagi obert les portes a una normalització política i comercial condicionada, això sí, a l'evolució del castrisme respecte dels drets humans.

Els que tenim memòria de la llarga dictadura franquista recordem amargament la tolerància, per dir-ho suaument, amb què els EUA i molts països europeus van tractar el règim durant dècades. El general va seguir matant fins al final, i va morir tranquil·lament al llit. Després la Transició va preferir oblidar. Castro també acabarà els seus dies còmodament retirat, amb el germà vetllant-lo... Però quan podrà tornar a casa aquella jove que va marxar fa tanys anys a la recerca d'una vida millor?