04/01/2020

Qui té pànic al diàleg?

3 min

Parlar, dialogar, enraonar. Asseure’s en una taula amb el que no pensa com tu i dir el que penses, amb respecte i convicció. Fer que el poderós, el rival, l’enemic, el que t’ha volgut silenciar, el que t’ha empresonat, t’accepti com a interlocutor. Mirar-lo als ulls. Intercanviar opinions amb fermesa, claredat i educació. Assajar de buscar punts de contacte. Obrir portes, trencar tabús. Negociar amb el que fins ara mai ha volgut negociar.

Parlar, dialogar, enraonar. Fer tot això sabent que les possibilitats d’èxit són mínimes perquè la distància política i emocional és molt gran. Perquè a l’altre costat hi ha molta por i intolerància: només cal veure com ha reaccionat el trifachito i la caverna mediàtica a l’anunci d’una taula de diàleg entre governs, activant l’Estat profund per boicotejar-la, ara a través d’una il·legítima decisió de la Junta Electoral Central. Parlar, tanmateix, perquè hi ha l’oportunitat de fer-ho, perquè el PSOE, que s’havia alineat amb la repressió política (el 155) i judicial, ara et necessita i diu que ha canviat. Agafar-los la paraula. Sense refiar-te’n. I sense renunciar als teus objectius: un país més just i pròsper a través d’un estat propi.

Parlar, dialogar, enraonar. És el mètode català preferit, una eina de construcció massiva. Entre nosaltres i amb els altres. Per això sempre hem fet assemblees i plataformes unitàries, i associacions i sopars i tertúlies, sempre hem buscat consensos, sempre hem reclamat unitat en la diversitat. Tot això només es pot fer parlant, dialogant, enraonant, que és com la gent s’entén i es respecta. Parlar no ens ha fet mai por. El pactisme històric català, d’origen medieval, era això: un diàleg infinit i imperfecte entre estaments, de l’aristocràcia amb els reis, de la menestralia gremial amb els ciutadans burgesos; de l’Església amb la resta; de tots amb tots. Un equilibri de poders en canvi permanent, inestable, treballat i renegociat, escrit i reescrit. Parlat, dialogat, enraonat. L’alternativa era i és la imposició, l’autoritarisme, l’individualisme, el campi qui pugui.

Parlar, dialogar, enraonar. Quan has estat víctima d’una gran injustícia, quan portes temps empresonat o a l’exili, t’enforteixes interiorment, parles molt amb tu mateix. Aprens a convertir la paraula en la teva gran aliada. Els represaliats líders polítics i socials de l’independentisme són campions de la paraula. La força bruta ni la tenen ni la volen. Estan carregats de raons. I aquest nou embat de l’Estat profund que pretén apartar el president de la Generalitat i negar al líder d’ERC la condició d’eurodiputat reconeguda per la justícia europea no fa sinó donar més sentit i més força al diàleg. Contra la repressió, paraules: de suport a Quim Torra i d’exigència i compromís a Pedro Sánchez.

Parlar, dialogar, enraonar. És també una manera de tocar de peus a terra, de no caure en l’exabrupte, de no deixar-se portar per l’exaltació sentimental, per la ràbia i el caïnisme. És l’antídot contra els que busquen enemics i traïdors sota les pedres. Perquè dialogar amb els altres t’obliga també a dialogar amb els teus. Parlar és picar pedra, és la feina ben feta, lenta i esforçada. Gens fàcil.

Parlar, dialogar, enraonar. Des del minut u el sobiranisme ha demanat ser escoltat. El “sit and talk” del Tsunami Democràtic en realitat és una constant des del principi. La confrontació com a mètode és caure en el parany de la dreta ultranacionalista espanyola, que té pànic al diàleg polític. Potser no en sortirà res de bo, d’aquest inici de diàleg en el temple de la feble democràcia espanyola. Potser només serveix per constatar la impossibilitat d’entesa, i tornarem al punt de partida, a l’empat d’impotències. Però provar-ho és un imperatiu estratègic i una convicció ètica.

stats