03/03/2018

El perquè de la recaiguda autoritària d’Espanya

3 min

Director adjunt de l'ARATres segles de desencaix amb Espanya són un indici palmari. Costa massa pensar en la plausibilitat d’un gir històric que acomodi la relació. El gir l’havia de fer la democràcia, el règim postfranquista, i ja veiem com ha acabat. Malament. Sempre tornem al desencontre fatal. La Catalunya autonòmica ha esgotat la seva raó de ser històrica. Ha desembocat en un carreró sense sortida. Ara mateix, malgrat la gesticulació, políticament Catalunya no és. Som el 155 del PP. I punt.

Rajoy s’ha convertit en l’Erdogan ibèric. A Espanya, els drets polítics més elementals són vulnerats des d’uns alts tribunals atiats per la Moncloa i el seu cor mediàtic. Tots ja donen per fet que Jordi Sànchez no podrà ser investit ni podrà exercir de president. ¿Però com ho justificarà el jutge Llarena? Com a pres preventiu -fins i tot si fos un pres condemnat-, hi té dret, igual com aniria a l’hospital si la seva salut ho reclamés: el dret a la salut i els drets polítics són fonamentals, almenys en una democràcia.

Però no. La democràcia espanyola s’ha situat en el contrareformisme peninsular de sempre, a l’avantguarda del retrocés europeu, com un fre a la modernitat. L’elit espanyola no aconsegueix treure’s de sobre el conservadorisme ultramuntà. Al segle XVIII tot just van ensumar la Il·lustració mentre s’apuntaven a una versió castissa de l’absolutisme francès: en lloc de construir un estat modern centralitzat van alimentar una cort madrilenya pomposa. Al segle XIX tampoc van aconseguir implantar un estat liberal eficaç, va seguir manant l’aristocràcia latifundista enmig del desori dinàstic carlí i d’una industrialització catalana que els feia més nosa que servei. Al segle XX, marcat pel trauma de la fi de l’imperi colonial i dues dictadures militars, la democràcia només va treure el cap al final, sense acabar de desfer-se mai del llast de tant d’autoritarisme. Per això no és estrany que al segle XXI l’autoritarisme democràtic estigui guanyant la partida.

Resulta difícil que Catalunya se senti cridada a integrar-se en aquesta Espanya que porta segles amb el fre de mà posat. Una Catalunya que al segle XVII ja s’emmirallava en les incipients potències comercials del nord, al XVIII va veure’s derrotada i va començar de zero, al XIX es va apuntar a la modernitat industrial i va intentar liderar el canvi federal a Espanya, i al XX va encetar la via política pròpia -el catalanisme- topant una vegada i una altra contra el mur d’un nacionalisme espanyol a la defensiva, que en el fons sempre ha entès la pluralitat com un perill. Quan Espanya mira Catalunya hi veu reflectits els seus fracassos seculars. Ara l’èxit econòmic del Mobile li recorda la mediocritat censora d’Arco.

Per això, malgrat el convuls present, malgrat el cul-de-sac, Catalunya serà independent. Perquè és l’opció més raonable per mantenir el rumb democràtic i el progrés econòmic i social, per fugir de l’autoritarisme i la paràlisi. El problema, esclar, és com. Ja ho hem vist: aquesta Espanya que s’ha imposat històricament -tant de bo hagués triomfat una altra Espanya, la de Jovellanos a Lorca- és capaç de morir matant la dissidència.

El conflicte serà dur i llarg. I caldria no caure en un plantejament només en termes de dignitat, un concepte que a voltes sembla massa la rèplica nostrada de l’honor hidalgo. En el xoc frontal hi tenim massa a perdre. Si només es pot fer política amb principis, el final ja està escrit. Una mica de pragmatisme, com el que sembla que es comença a imposar, no anirà malament. De fet, contra el que alguns pensen, convida a l’optimisme. Sobretot si no oblidem que allà on cal posar tot l’esforç és en el treball intern de sumar més massa crítica -més persones, més idees, més raons- per fer irreversible una gran majoria social republicana.

stats