El món accelerat en què vivim ha esborrat fronteres. I no parlo de política. La Revolució Industrial primer i la de les comunicacions després n’han estat els motors. Vam començar per diluir els límits entre camp i ciutat, interpretant barroerament l’ideal cerdanià d’urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat. Ens vam equivocar força: avui -ja era hora!- es defensa altre cop la ciutat concentrada i torna a ser percebuda com un luxe la pau del camp. I això és així gràcies a haver trencat una altra frontera: la que separa el lleure del treball. Les tecnologies de la comunicació ens permeten estar permanentment connectats i, com a conseqüència, pots isolar-te físicament sense perdre la teva, diguem-ne, posició en la societat. El món està sempre al teu abast i tu estàs sempre a l’abast del món. La soledat rural ja no t’aïlla, simplement et dóna l’oportunitat de relaxar-te, de desconnectar. Si vols, i en la mesura que vulguis.

Perquè la realitat és que tenim la possibilitat d’estar sempre enxarxats. Vivim en un present sense fronteres. Aquesta absoluta comunicabilitat, aquest regne de la informació, espanta molta gent. Els canvis tecnològics, d’altra banda tan humans (¿què és l’ésser humà sinó una evolució tecnològica constant?), paradoxalment sempre han generat inquietud. Kafka ja veia en el correu -en les cartes manuscrites- un mitjà de comunicació inhumà. Preferia comunicar-se amb Milena directament, físicament. Els petons escrits, deia, en realitat no arriben mai als llavis estimats. Heidegger creia que la màquina d’escriure desvirtuava l’escriptura a mà com a part essencial de l’ésser.

Aquests dos exemples ens els dóna el filòsof coreà establert a Alemanya Byung-Chul Han a l’assaig En el enjambre (ed. Herder). Ell mateix tendeix a veure l’era digital d’internet, Twitter, Facebook, l’iPhone, les Google Glass, WhatsApp i el correu electrònic més farcida de perills que de bondats.

Quins perills? En faig l’inventari: la barreja del que és públic i el que és privat (exhibicionisme de la intimitat) devalua el bé comú; l’excés d’informació rebaixa la comprensibilitat de la mateixa informació; la participació massiva a la xarxa produeix onades d’indignació que moren mansament a la platja de l’escàndol efímer, sense generar cap identitat col·lectiva estable; la rapidesa i el presentisme eviten la reflexió de fons, el silenci creador, la mirada llarga; la comunicació digital, malgrat estar plena d’imatges, apareix mancada de rostre i cos, de mirada autèntica (d’aquí la necessitat d’emoticones); el narcisisme fa desaparèixer l’altre, que esdevé només un mirall del jo; la imatge ideal que coneixem per la pantalla acaba sent més real que la imatge real (viatgem per reconèixer el que ja havíem vist i per fotografiar-ho); confonem teclejar amb actuar; la llibertat de la xarxa és un miratge que ens fa esclaus de la feina; la suposada transparència absoluta de la xarxa, on tot es diu i tot se sap, amaga el perill d’un control també absolut, en el qual participem alegrement (hem passat de Big Brother als big data ); i alguns ja pateixen l’anomenat IFS ( information fatigue syndrom ), el cansament de la informació, una malaltia psíquica que paralitza la capacitat d’anàlisi.

Però vet aquí que la nostra modesta vivència de les noves tecnologies contradiu aquesta plaga de calamitats. Vivim connectats i no ens sentim pas tan assetjats. Ens telefonem pel mòbil, ens enviem missatges per terra, mar i aire, picossegem informació aquí i allí, de tant en tant hi donem voltes i ens forgem alguna opinió més o menys sòlida. Tot això ho fem intuïtivament. Ens hi anem adaptant, agafem el que ens és útil. Potser senzillament és que tots som uns babaus que patim d’IFS? O potser no n’hi ha per tant...