AVUI PASSARAN moltes coses. Berlusconi ja no serà al Senat italià, es posen a la venda els primers bitllets del primer TGV directe Barcelona-París, a l'ARA celebrem els tres anys, el ministre Wert consumarà la seva llei i el govern valencià si vol ja pot tancar la televisió. Són totes notícies rellevants, algunes esperançadores, altres francament empipadores. Però la notícia diària i permanent és la pobresa. Com també ho és, cada cop més, la rèplica que alguns li donen, sigui ideològica -els que proposen un canvi radical del sistema-, sigui solidària -els que la combaten amb gestos quotidians-. No és estrany el protagonisme del tàndem Forcades-Oliveres, de David Fernàndez, del Gran Recapte que tornarà a batre rècords el cap de setmana i del Papa, amb un discurs com més va més anticapitalista. Cadascú a la seva manera, tots busquen mobilitzar la gent, les consciències.
Quan era petit, a l'escola recollíem aliments enllaunats per enviar als països pobres. Ara l'AMPA d'aquella escola participa entusiastament en el Recapte. Perquè avui la pobresa viu entre nosaltres, tant, que fins i tot les ONG de cooperació internacional es plantegen si han de canviar les prioritats i dedicar més esforços als problemes de proximitat. No és una decisió fàcil: malgrat el nostre malestar creixent, arreu del planeta persisteixen realitats dramàtiques de fam i malaltia. I aquell inicial objectiu del 0,7% de solidaritat pressupostària pública, en lloc d'acostar-se, s'ha allunyat. La pobresa, tan a prop i tan lluny.
