09/05/2020

La por a manar

3 min

Portem 40 anys governant-nos i què hem après? Hem après a manar-nos? Manar vol dir pensar en el conjunt i, per tant, perjudicar algú, fer-se antipàtic a una part. No es pot fer sempre content a tothom. A Madrid fa segles que manen sense manies i que van decidir que als catalans, així en general, se’ns podia perjudicar. En benefici del bé comú, esclar, concebut com a solidaritat interterritorial. Així es fa més digerible. Els bascos, al seu torn, van optar per perjudicar la solidaritat interterritorial gestionant-se els propis impostos: és a dir, van pensar en el seu bé comú. Els alemanys han decidit que no volen mutualitzar el deute dels països del sud d’Europa on van -o anaven- a passar les vacances. Deuen pensar que ja hi fan despesa a l’estiu. I així podríem anar fent... I els catalans? A vegades fa la sensació que, perquè no se’ns digui que perjudiquem a ningú, ens perjudiquem a nosaltres mateixos. És una manera de no manar. Manar és prendre decisions incòmodes, sovint és triar el mal menor. És fer i decidir coses que no agradaran a una part important de gent, inclosa la teva gent. Ho veiem cada dia. Manar per agradar, per fer-se estimar, per ser admirat, t’acaba apropant indefectiblement al populisme. I al desastre.

Amb el periodisme passa igual: escriure o dir només el que la majoria vol sentir és populisme periodístic. Per anar bé, per acostar-te a alguna veritat, a una realitat que sempre té clarobscurs, has d’assumir que incomodaràs una part dels lectors, de l’audiència. Fa uns dies vaig recordar que els mestres tenen més vacances que el comú dels treballadors, i molts es van sentir atacats. Jo també em considero un privilegiat, en el meu cas no per les vacances, sinó perquè faig la feina que m’agrada i m’hi puc guanyar la vida. Tal com està tot, sens dubte això és un privilegi. Sé que per a moltes persones no és el cas: fan feines avorrides, dures i mal pagades; o directament no tenen feina. La crisi econòmica del covid encara empitjorarà les coses per a molts. Fa uns dies em va sorprendre, enmig d’aquest silenci urbà que hem redescobert, sentir des de casa el refilet d’un esmolet de carrer. Em va transportar de cop a la infantesa, quan encara se’n sentien. ¿La crisi portarà velles noves feines? No crec que ningú de petit digui: jo de gran vull ser esmolet o vull recollir ferro vell. Però la vida dona moltes voltes.

Manar és sovint ingrat. Que els ho preguntin als polítics que estan gestionant la crisi sanitària del covid. Que els ho preguntin als gestors dels hospitals o de les residències de gent gran. Que els ho preguntin als directors d’escola, als empresaris. Aquests dies tràgics tots han hagut de prendre decisions complicades, doloroses. Sobre la marxa, amb pocs recursos, amb informació parcial. S’han comès errors i injustícies. No deu haver estat gens fàcil. Això no excusa res, però explica molt.

A l’inici, tant des del món científic com polític, i també des del periodístic, es va minimitzar la pandèmia. La decisió de suspendre el Mobile es va prendre a contracor. Aleshores es va dir que la pandèmia era la por, no el virus. Fins i tot quan les evidències ja començaven a resultar òbvies, es va actuar tard. No es volia perjudicar l’economia. I s’ha acabat perjudicant l’economia, però sobretot la gent gran, principals víctimes de la malaltia.

Ara, amb el desconfinament, hi ha el perill de cometre l’error contrari, el d’anar massa de pressa. El més fàcil seria dir: vinga, això pràcticament ja està, ja podem tornar a la normalitat. És el que alguns governants inconscients fan veure, com Trump. Però negar la realitat no és mai la sortida. Ningú té la recepta perfecta per superar la pandèmia, un daltabaix amb dues cares: la sanitària i l’econòmica. Trobar la resposta equilibrada és complicat. I cada dia s’han de prendre decisions, s’ha de manar. La por a manar, la por a decidir, la por a incomodar també és el problema.

stats