ACOSTUMO A MOURE'M per Barcelona pedalejant i plorant. Hi ha turistes que em miren. Un home trist en bicicleta, deuen pensar. Una estampa costumista del segle XXI. Ja m'agrada projectar aquesta falsa imatge: la vida també és teatre i imaginació. És el que he pensat durant anys sempre que topava amb el desaparegut Ramon Julibert entonant àries a la parada de metro de Passeig de Gràcia. O quan per la Gran Via, entre el mateix passeig de Gràcia i plaça Tetuan, veig un home cap a la seixantena enfundat en un mallot, damunt uns patins de rodes, com si fos una noia Martini. Cadascú porta com pot la seva excentricitat. Jo em moc en bici i ploro. I fins ara pensava que la causa de la meva llagrimeta fàcil era el fred d'aquesta tardor hivernal. Però ahir vaig començar a sospitar que potser és la contaminació. O, com a mínim, la suma de les dues coses.
Com cantar, com patinar, pedalar et fa sentir lliure, et fa viure la ciutat d'una altra manera. La bicicleta no només ha triomfat a Barcelona per motius econòmics, pràctics o de salut. També de llibertat. Et fa sentir amo del teu temps i de l'espai. Ets tu qui fa camí i qui controla el temps. La contaminació que aquests dies ens emboira no és un motiu per deixar d'anar en bicicleta. Al contrari: reforça la idea de substituir el cotxe per mitjans de transport nets. És una raó més per ampliar els carrils bici i els carrers de vianants, per reforçar el transport públic (si pot ser, elèctric). No m'importa plorar, però sobretot m'agrada pedalar.
