Per què no hi ha full de ruta?

IGNASI ARAGAY
IGNASI ARAGAY

I ara què s’ha de fer? És una pregunta recurrent que té mala resposta. La més honesta és dir “ara cal temps”. No hi ha full de ruta i segurament no n’hi pot haver. I potser això no és dolent. Les urgències, els terminis, han donat moments de glòria, però també han portat precipitacions letals. En tot cas, ara no hi pot haver un camí explícitament traçat. Per cinc factors.

El primer i més obvi és que els lideratges tornen a estar en construcció. També ho estan els partits polítics i, en menor mesura, les entitats. Segurament el més sòlid que hi ha ara en el camp sobiranista és Òmnium Cultural, amb un lideratge ideològic (i executiu) incontestable des de la presó, el de Jordi Cuixart. L’entorn JxCat-PDECat està en absoluta ebullició, buscant la fórmula que l’estabilitzi, buscant candidat, buscant discurs: el tàndem Puigdemont-Torra sembla una solució de transició. ERC està en reconstrucció, assumint encara la trencadissa de l’octubre, governant amb els líders a la presó i a l’exili, foguejant una nova fornada de quadres. I la CUP i l’ANC, atrapades en el tot o res, no viuen tampoc el seu moment més dolç quant a lideratges, discurs i sobretot força al carrer, que és el seu espai natural.

El segon factor que impedeix fixar una ruta clara és l’existència de presos polítics i exiliats. Són la prioritat, són els que aglutinen l’opinió pública. Tothom sap i entén que fins que no es resolgui la seva situació no hi haurà possibilitat d’avançar realment. L’inici de diàleg Madrid-Barcelona és benvingut, però resultarà insuficient mentre hi hagi líders cívics i polítics privats de llibertat.

El tercer factor l’explica avui molt bé Jordi Muñoz en aquest diari: encara hem de consensuar una explicació de què va significar l’1-O. Més enllà de considerar-lo una fita històrica en el procés d’emancipació, cal concretar el seu significat polític. No es pot anar endavant sense entendre d’on venim, perquè hem fet el que hem fet i perquè el resultat ha estat el que ha estat.

Quart factor. Les eleccions municipals i europees són una urgència que fa més difícil plantejar un horitzó estratègic de futur. Els esforços inevitablement es concentraran en aquesta doble convocatòria electoral. I després, en funció dels resultats, ja es veurà. Pas a pas.

I cinquè factor. L’escenari espanyol ha canviat, però encara és molt volàtil, monarquia inclosa. No només cal veure fins on està disposat el PSOE de Pedro Sánchez a portar el diàleg amb Catalunya, sinó també si Sánchez es consolidarà o no electoralment. I com evolucionarà el PP. Ara mateix pinta que anem cap a un enduriment de l’anticatalanisme del PP en competència amb Cs (sí, les coses sempre poden anar a pitjor).

Diguem, doncs, que el full de ruta és un work in progress, s’anirà dibuixant sobre la marxa. Finestra d’oportunitat? Sona una mica a pensament màgic. Més aviat feina, feina i feina. I se’n segueix fent molta des d’àmbits ben diversos i sí, esclar, sovint amb estratègies no del tot concordants. En tot cas, els camps a treballar són els habituals: reforçar el relat republicà, inclusiu i il·lusionant d’un nou país, adreçar-se a tothom (especialment als no convençuts), fer política a Espanya (no es pot renunciar a cap camp d’acció) i mantenir el pols internacional (encara cal fer-hi molta pedagogia i molt lobing ).

En l’àmbit de l’educació, molts experts creuen que la fórmula per al canvi passa per les quatre c : pensament crític, comunicació, col·laboració i creativitat. Doncs això, pensament crític (és a dir, autocrítica valenta i permanent), comunicació (per arribar a més gent), col·laboració (que no vol dir necessàriament unitat) i creativitat (tornar a sorprendre).