A la recerca del centre impossible

Avui fa 75 anys de l'execució del general Batet, un dels insignes noms de la tercera (i impossible) Espanya de la Guerra Civil, la que no era ni revolucionària ni colpista, sinó liberal, democràtica, culta, moderada, de bé i com cal. El punt mig sempre acaba rebent: sigui el mitjà en una família de tres germans, sigui la gent tranquil·la en un país amb una malaltissa i persistent tendència a la simplificació ideològica. Que difícil d'atènyer que és la tan cobejada aurea mediocritas , el daurat terme mig d'Horaci!

Els temps de crisi no són propicis a les terceres vies. Itàlia ha optat pel camí tecnòcrata, però ja veurem què passa quan torni la política. Els grecs ho tenen pitjor. Amb una classe política superada, als hel·lens el cos els demana cremar les naus europees. I als europeus del nord, cremar les hel·lenes. Per postres, a Olímpia els pispen el poc que els quedava, testimonis d'un passat en què política, mercat i art es trobaven a l'àgora. El mercat d'avui expulsa la política i especula amb l'art.

I els catalans, què? Doncs fent anar la vella estratègia pujoliana de jugar als extrems dels quatre punts cardinals del nostre mapa polític de doble eix, nacional i dreta-esquerra. El president Mas ja el domina a la perfecció: l'endemà d'aprovar els pressupostos amb el PP, declara a Le Monde que personalment creu que Catalunya podria ser un estat de la UE. D'extrem a extrem, el seu centre quin és? Doncs pactar amb Rajoy un dèficit del 4% a canvi d'aparcar el discurs independentista.