Despertar mandrós. Un luxe. El mòbil ha quedat oblidat en un racó del vell casalot. No hi ha cap possibilitat de sentir-lo. Ni de trobar-lo. La nit passada va ser llarga i especial. Amb sorpreses. En recordo només una idea vaga que va embolicar tota la tertúlia: "El que acabes recordant no és sempre el que has viscut". Em sembla que la frase és de Julian Barnes. Però no podria assegurar si l'he arribat a llegir mai. ¿Potser me l'he inventat com a record?

Pel finestral obert de bat a bat ens envaeix un primer raig de sol que diposita la seva tebior damunt la icona russa que un dia ens va portar l'àvia Mercè. Malgrat un segle XX tan bèstia, la burgesia catalana sempre va tenir vocació cosmopolita. No és que ara ja no en tingui, és que ara ja no hi ha burgesia: hi ha una altra cosa difícil de definir. Fins que historiadors i sociòlegs no es posin d'acord, val més no mullar-se. Ni en una tertúlia d'estiu.

El raig de sol va guanyant angle. Per esquivar-lo, lentament movem la posició del cap damunt del coixí. Al cervell encara ressonen les melodies dels Manel al concert de la Ciutadella de Roses d'anit. Sí, la nit va ser llarga i estranya. Sempre m'ho pregunto: per què no es podia salvar el soldadet de plom? I després enllaço amb Al mar, al mar... Del mar, acompanyant el raig de sol, també ens arriba una lleu brisa que fa circular l'aire polsegós de l'habitació, la nostra antiga sala i alcova repintada de blanc, els mobles atrotinats de sempre on senyoregen els corcs i els records. Al costat de la icona russa, quadres pintats per avantpassats que no hem conegut. Més burgesos que tenien temps per pintar.

Però els ulls, en la seva primera aventura del dia, passen de llarg de la memòria familiar a l'oli i se'n van cap al finestral il·legal, obert a la paret que dóna a la teulada de sota, amb vistes a la plana i la badia. Al mar, al mar... A mesura que avança el matí, el raig es fa més ample i encegador, la brisa humida es debilita i, en canvi, l'orquestra de fons creix ufanosa: un concert de cigales, estornells, coloms de camp, avionetes, motors de cotxe carregats de para-sols, una mosca que s'ha ficat dins l'estança i el repicar de les campanes. Tot això també entra pel finestral. És hora de llevar-se, s'ha acabat el somieig mandrós.

A baix sentim passes silencioses, notem l'olor de torrades que puja tímidament per l'escala i s'infiltra per les escletxes d'unes portes que mai han tancat del tot. Al casalot no hi ha secrets, només records. És un edifici viu que mai no s'acaba de morir. Les portes parlen i es mouen, els quadres pengen torts. En aquest lent despertar estival, amb els sentits a càmera lenta, amb una hiperconsciència de les coses, els murs de pedra tenen més moviment que nosaltres. Els sentim vivament. Quants insectes ens deuen acompanyar? Quants assoliments i quants desenganys bateguen entre aquestes parets? El silenci no existeix. Existeix una agradable remor d'ínfims infrasons que dialoguen harmònicament. I de fons, Al mar, al mar...

Sí, avui també hi anirem, al mar, per escoltar-hi una altra vida, la música del crepitar del fons marí, crec-crec, crec-crec. Peixos de colors, líquens d'un taronja pàl·lid i d'un verd vienès. Crec-crec. Crec que aquest serà un altre bon estiu, xafogós i lent. On saltarà l'aventura? Quantes nits de somni viurem? Quins records inventarem? Quin país somiarem? "El que acabes recordant no és sempre el que has viscut". I fer-se gran no és sinó inventar-te passats diferents per a tu mateix. També ho deia Julian Barnes, això? O de nou m'ho invento? Necessito que es faci de nit ràpidament per tornar-ho a parlar amb els amics, a veure si algú recorda alguna cosa.