Som (i serem) un pacte de convivència

La millor manera de demostrar que això és un país, que som una nació que volem decidir, és forçant-nos a parlar

Quina mena de gent aspirem a ser? Com voldríem que visquessin els nostres fills? Com volem ser percebuts a Europa i al món? Què pretenem aportar com a poble? Realment quin futur anhelem? Abans de seguir avançant per un camí polític que s’ha anat fent estret, potser que tornem a respondre’ns aquestes preguntes radicals. Són les respostes les que faran el camí més ample.

La batalla diària en què estem ficats, amb un Estat al davant que ha tret les urpes i ara ens voldrà amanyagar amb retòrica buida, ens fa difícil pensar més enllà de la supervivència diària. La duresa del moment, l’ombra allargada de presos i exiliats, d’una banda ens revolta inevitablement -¿com pot ser que ens estigui passant això?- i de l’altra ens empeny a un realisme tan peremptori com incert. Entre els extrems de la revolta i el pragmatisme, costa prendre a cada instant les imprescindibles decisions i gestos raonats -sí, calia ser a Tarragona- com si no passés res, sabent i patint per tot el que està passant.

Per això és necessari aixecar la mirada: per no quedar atrapats en la teranyina d’aquest nebulós present. És com quan les coses van mal dades en una casa, quan tot són baralles i males notícies, quan sembla que el món es conjura contra tu i els teus i no surt res bé. Aleshores t’has d’aturar i anar a l’essència: estem vius, oi? Ens seguim estimant, oi? Realment quina vida volem? I és quan t’has de dir: hi ha molta gent que està pitjor i se’n surten. Potser val més, doncs, que en lloc d’escridassar-nos els uns als altres, en lloc de donar totes les culpes dels nostres mals als de fora -per òbvies i feridores que algunes siguin-, en lloc d’esperar un cop de sort o una solució màgica que en el fons sabem que no arribarà, ens aturem un moment a pensar. A pensar de debò, cadascú per si mateix, i a parlar entre nosaltres per buscar un sortida possible, un horitzó d’esperança, per tornar-nos a il·lusionar.

Aquest diàleg honest, alhora íntim i col·lectiu, és el que necessitem a Catalunya, dins i fora l’independentisme. Escoltant l’Arrimadas sembla impossible, oi? Doncs si ella no vol, l’haurem de practicar tots els altres. No permetem que a força de repetir que aquesta societat està fracturada aconsegueixin fracturar-la. Que no sigui per nosaltres. Que els nostres gestos siguin constructius, dialogants. La millor manera de demostrar que això és un país, que som una nació que volem decidir, és forçant-nos a parlar. Una família que no es parla no és una família, són només unes persones condemnades a viure juntes. Uns amics que només queden per desfogar-se a crits no són amics, són insensats. Catalunya no és una condemna, és una voluntat compartida, ha estat històricament i ha de seguir sent un gran pacte de convivència. Qui vulgui espatllar aquest pacte, ha de quedar ben retratat.

És en els moments difícils que un demostra el seu valor. I això val tant individualment com col·lectivament. És en les desgràcies quan es veu si hi ha família, si hi ha amistat. Quan el Procés anava bé, quan encara no s’havia fet explícita la repressió, quan la il·lusió ens dominava (i potser ens encegava), va ser relativament fàcil. Allò era una festa. Tot semblava possible. És ara, en la sotsobra, en el dolor, ara que ens sentim aclaparats i sense horitzó, quan un a un, tots, hem de demostrar que es pot comptar amb nosaltres, és ara quan cal la valentia de seguir en un dia a dia que no és heroic, és ara quan hem de mirar enllà per recordar-nos per què estem lluitant, quin és el nostre ideal. I el simple fet de fer-nos aquestes preguntes i buscar-hi respostes, la senzilla veritat de tornar a adreçar-nos als qui no pensen com nosaltres, és el que ens tornarà a donar la força per guanyar el futur.

El diàleg i la convivència són la radicalitat més gran, són el que realment ens fa forts.

Etiquetes