El sinistre soterrani de Budapest
Just abans que esclatés la vergonya dels refugiats a Hongria, vaig ser deu dies a Budapest i en vaig marxar amb un regust agredolç. La dolçor va venir sobretot de l’acollida del catalanòfil Kálmán Faluba i la seva esposa Anna. Em van fer sentir com a casa i em van introduir en l’apassionant i complicada història hongaresa, un país assetjat al llarg dels segles per mongols, turcs, russos i alemanys. Un país que al principi del segle XX va caure en l’abisme dels dos totalitarismes assassins i deshumanitzadors, el nazi i el soviètic. D’aquesta doble experiència -sobretot de la llarga nit del comunisme-, els hongaresos en van sortir exhaustos i traumatitzats, un trauma que els anys de democràcia no han aconseguit esborrar.
La Budapest dels balnearis i els monuments -tant el cor de Buda com el de Pest-és enlluernadora, però quan grates una mica topes amb la misèria i la decadència, amb edificis i ànimes escrostonades, amb un orgull nacional ferit i una latent intolerància a la diversitat, per exemple contra els gitanos. Fins i tot el turista la nota, la intolerància. Els empleats dels museus, els cambrers, els funcionaris del transport públic sovint semblen sorgits d’una grisor malhumorada. A Hongria certament l’atur és baix, però també ho són els salaris, i la productivitat deu ser directament subterrània. És com si la gent pensés: “Si tot pot sortir malament, per què ha de sortir bé?” ¿És massa forçat atribuir aquest fatalisme impertinent a l’herència encadenada i deshumanitzadora de nazisme i comunisme?
Quan sents Viktor Orbán dir les barbaritats que diu contra l’onada d’immigrants sirians, amb la seva insolència populista religiosa, penses que aquest país encara no s’ha retrobat a si mateix. Penses que el seu últim gest de dignitat, la revolta ciutadana del 1956 contra la dictadura comunista, brutalment aixafada per Moscou, queda molt lluny. I recordes que el premi Nobel de literatura del 2002, Imre Kertész, d’origen jueu, a principis dels anys 90, coincidint amb el col·lapse soviètic, ja es queixava del retorn de l’antisemitisme i de la política com a demagògia amoral. Orbán és una de les pitjors cares d’Hongria i d’Europa. Però sembla com si Hongria no tingués esma per avergonyir-se’n ni Europa per fer-li front.
L’època daurada de Budapest va ser el tombant del segle XIX al XX, quan a remolc d’un nacionalisme modern i cosmopolita va esdevenir una gran metròpoli industrial i cultural, igual que la Barcelona d’aleshores. A partir de la Primera Guerra Mundial va començar la decadència, i ja porten un segle. Faluba, poc procliu a parlar de política, em deia, irònic, que quan se sentia pessimista sobre el seu país bromejava que “el millor de ser hongarès és que ja saps parlar hongarès”, una llengua certament complicada. Sí: a Hongria el pessimisme es palpa. És un país a la defensiva, que no ha trobat el seu camí. Naturalment no vol mirar cap a la Rússia de Putin, però tampoc s’ha sabut fer un lloc a l’Europa democràtica.
L’experiència més forta de l’estada a Budapest va ser la visita al Museu del Terror, inaugurat el 2002. Ocupa un edifici que va ser seu del partit nazi hongarès el 1944 i que després va passar a quarter de la repressió del règim comunista. Durant dècades, doncs, als soterranis s’hi va practicar la tortura i l’assassinat. En queden moltes traces. Paradoxalment, o no tant, coneguts nazis hongaresos de la creu fletxada van reconvertir-se en repressors comunistes contra els intel·lectuals, contra els petits propietaris pagesos, els catòlics, els jueus...
La Budapest turística que tots coneixem és un preciós decorat. La ciutat que batega al darrere segueix malalta. Ara maltracta els refugiats, igual com sempre ha fet amb els gitanos. Quant durarà l’herència sinistra del soterrani? Quan abraçarà Budapest l’esperit de concòrdia de tots els Kertész i Faluba?
