De la solidaritat en diuen bonisme

De la solidaritat en diuen bonisme. De l’egoisme, sentit comú. Rere cada sensellar i cada immigrant hi veuen un delinqüent en potència. Diuen coses com aquestes: “La diversitat està bé, però no tanta”. “Ja estic fart del políticament correcte”. “Potser ja hi ha massa immigrants, no?” “Pobres refugiats, pobres menes i pobres manters: se’ls hauria de trobar una sortida, però aquí no en podem acollir tants”. “Per què ens els envien tots?” “Prendran la feina als nostres fills”. “Open Arms és lloable, però el voluntarisme no és la solució”. “Els últims a venir són els més racistes”. “Si com a mínim s’esforcessin a parlar català”...

Si noteu que aquesta mena de raonaments simplistes s’està infiltrant en la vostra manera de veure el món, vol dir que comenceu a flirtejar amb l’insidiós populisme d’ultradreta que culpabilitza els més dèbils de tots els mals, que busca bocs expiatoris fàcils. Vol dir que comenceu a veure enemics i perills per tot arreu. Vol dir que, sense adonar-vos-en, classifiqueu les persones pel seu origen, pel seu color de pell, pel seu idioma, pel seu aspecte, i que sospiteu de les que considereu que no són dels vostres, és a dir, blancs catalans. Vol dir que la diferència, en lloc d’encuriosir-vos, us espanta. Vol dir que la por s’està apoderant de la vostra vida social. Vol dir que esteu caient en una mena de subtil complex de superioritat supremacista.

És greu, doctor? Doncs sí, ho és. Us cal un tractament de xoc. Si podeu viatjar, aneu allí on la guerra o la fam senyoregen, feu turisme solidari: a Àfrica, a l’Amèrica Llatina, al Pròxim Orient, a Àsia. No us faltaran destins. Entendreu per què venen. L’altra dia una amiga em deia: “Si Sánchez convoca eleccions i li surt el tret per la culata, és a dir, si guanya el PP de Casado, ens matxacaran : si pogués, me n’aniria del país”. Doncs bé, molts dels immigrants que han fugit dels seus països ho han fet carregats de motius molt més bèsties i dramàtics. Als seus pobles, ciutats i països la vida se’ls feia irrespirable, impossible, corrien perill de mort.

Si no podeu viatjar, acosteu-vos, a través d’entitats o associacions d’ajuda, a aquest món divers amb el qual conviviu amb incomoditat. Així posareu cara i noms als nouvinguts que no tenen res. Feu que us expliquin les seves històries personals, que us parlin de la seva família, dels seus anhels de tenir una vida digna. I si el que us preocupa més és el futur del català, feu-vos parella lingüística d’algun immigrant i també així entendreu moltes coses.

I si no podeu viatjar ni teniu temps per a la solidaritat de proximitat, mireu en la vostra família o entorn d’amistats quants orígens diversos hi ha. Trobareu que tots som una mica immigrants. O recordeu les històries d’exili polític o econòmic dels vostres avantpassats o amics que van haver de fugir a la recerca d’una vida millor i van esperar trobar alguna oportunitat en una societat desconeguda.

El vostre futur no està en perill per culpa de la immigració. De fet, sense la incorporació d’immigrants, al llarg de la història -sobretot al segle XX, però també abans-, Catalunya ja hauria desaparegut com a comunitat nacional o seria massa petita per tenir futur. La nostra natalitat és feble. Difícilment hauríem fet la revolució industrial, i seríem un país més pobre i endarrerit, més dèbil demogràficament, menys dinàmic culturalment, menys obert al món. Tot això resultaria letal per a la llengua. Som una societat moderna, plural i creativa gràcies a la constant incorporació de gent d’arreu, molta de la qual també fa seu l’idioma propi. La solidaritat i l’acollida sempre ens han fet forts com a societat, com a país i com a cultura. Són les que fan realment atractiva Catalunya. No les malbaratem.