Misc 10/11/2013

El somni de la Violeta

i
Ignasi Aragay
3 min

Fa anys, en fa més de vint-i-cinc, vaig conèixer a Cavendish (Suffolk, Anglaterra) una noia polonesa, amb el nom de Violeta. Tots dos treballàvem de voluntaris a la Sue Ryder Foundation, una entitat creada per una velleta adorable, Lady Rayder of Warsaw, que, fes el dia que fes, de bon matí invariablement et saludava amb un "Oh, what a lovely day! " L'entitat es dedicava a tenir cura de la gent gran, sobretot excombatents de la Segona Guerra Mundial, durant la qual l'aleshores jove Sue havia fet de voluntària a Polònia. La Sue era una dona idealista i entregada. La majoria de noies poloneses que als anys vuitanta acollia a la seva fundació, no. Gens. Només aspiraven a una vida millor. Potser una vida burgesa, potser per tornar a ser un dia idealistes.

La Violeta tenia l'atractiu oriental i enigmàtic de les dones eslaves, i guardava gelosament el secret del seu futur, del seu somni. Sabia mesurar les paraules, els somriures i l'amor. Sabia molt bé el que volia, però només confessava tot el que no volia ser: no volia ser polonesa, ni catòlica, ni encara menys comunista, ni tan sols europea. Va fer realitat el seu desig. Al cap dels anys, quan les nostres vides ja havien agafat camins molt diferents, la vaig retrobar a Nova York, exercint de metge, amb un cotxe propi en què, quan t'asseies al costat del conductor, et sortia disparat automàticament el cinturó de seguretat. El seu Somni Americà s'havia fet realitat. Segura de si mateixa, dotada d'un indestructible esperit de lluita i d'una no menys sòlida ètica del treball, m'agradaria veure-la ara per un forat indiscret, i llegir-li els pensaments. ¿Es penedeix de res? No sé si és la rèmora d'una vella decepció o si és una intuïció absurda, però sovint, al llarg dels anys, m'ha posseït una vaga i insidiosa idea: la Violeta no és feliç del tot... Però qui ho és? O, encara més, què és la felicitat?

Els somnis de joventut són en realitat perillosos, sobretot quan són l'única alternativa a la prosaica realitat. Els somnis no s'haurien de complir mai del tot, haurien de quedar sempre com un vàlvula d'escapament, com una vida paral·lela de fantasia i de colors. Com un secret sempre renovable, com el refugi de la intimitat, com el descans del guerrer o del poeta que tots portem a dins. Com un motoret que sempre ens empeny. Somiar és saludable; pretendre fer realitat tot el que et passa pel cap és una bogeria. Els somnis només haurien de ser pistes, com un cel estrellat indesxifrable.

La Violeta va bastir el seu somni com una gran escapada, una magnífica fugida endavant. Va forjar-se una nova vida des de la negació del que era, d'allà on venia. Adéu als pares i al germà, adéu a Gdansk, a les botigues buides i la burocràcia asfixiant, a la por i la manca de llibertat. Era filla d'una Europa torturada per les ideologies totalitàries. Necessitava oblidar, girar full. Lúcida i impacient, no podia esperar que les coses canviessin, que caiguessin els murs, que sorgís una vida nova, la Polònia que encara ara, amb penes i treballs, malda per obrir-se camí. Enmig d'un comunisme decadent, el seu individualisme era ferotge i altiu. Ella sí que se'n sortiria. I se'n va sortir. Amb gran esforç i sacrifici, deixant enrere la família, renunciant al seu món, fins i tot a la joventut.

Si ara, entre somnis, recordo l'enyorada Violeta és perquè imagino les moltes Violetes que deuen viure entre nosaltres, aquí i ara, a Catalunya. M'hi ha fet pensar el lamentable episodi d'aquesta setmana del no menys lamentable ministre José Ignacio Wert i les maltractades beques Erasmus. Amb beca o sense, ¿quants joves toquen el dos cada any? Quan saps que a casa no tens futur, només et queda una sortida: agafar-te fort als somnis i fugir, encara que sigui a costa de renegar dels teus. Perdoneu-me el punt de dramatisme, però em sembla que no m'equivoco. Els joves més espavilats tan sols desitgen marxar. Els estem expulsant. Si jo tingués vint anys, l'afer Wert-Erasmus hauria estat la gota que fa vessar el got. Si la Violeta fos una catalana del segle XXI, agafaria la seva maleta de rodetes i la seva voluntat de ferro i ja no la tornaríem a veure mai més. Mai més.

No sé si la meva Violeta és del tot feliç. No sé si les Violetes catalanes que ara marxen seran mai plenament felices. Però sí que sé que tenen tot el dret a buscar-la, la seva felicitat. I em temo que saben que aquí no la trobaran.

Ara que Catalunya està disposada a emprendre un nou camí, aquesta diàspora juvenil encara em dol més.

stats