ELS PERIODISTES acostumem a justificar el nostre ritme de feina esbojarrat, amb horaris extensos, apel·lant a la imprevisibilitat de les notícies. Sempre hem d'estar alerta, l'actualitat mana. És un trist consol. I, a més, és fals. Perquè la veritat és que en altres països els nostres col·legues fan horaris més racionals, més curts. El nostre problema com a professió és el mateix de la societat catalana i de l'espanyola. Aquí les notícies arriben tard perquè la vida, en general, va tard, perquè sopem tard, perquè el prime time televisiu és massa nocturn, perquè els nens fan extraescolars fins a la nit, perquè dormim poc. No només els periodistes treballem massa hores, és un mal general. I, paradoxalment, l'economia, l'educació i la vida social en surten perjudicades. La nostra mal entesa llibertat i originalitat horària és un mal negoci.
A la major part d'Europa, inclosos els països mediterranis (atenció: no és un problema de clima!), l'horari laboral estàndard comença a les nou del matí i acaba a les cinc de la tarda, amb una hora per dinar. Aquí també arrenquem a les nou però acabem a les set o les vuit del vespre. Això sí, el dinar s'allarga un parell d'hores. El 2011 vam treballar una mitjana de 1.690 hores, mentre que la mitjana alemanya va ser de 1.413. Però ells van ser més productius, van tenir més temps lliure, més vida familiar, més estona per llegir, per conversar amb els amics, per anar al cine, al teatre, a concerts.
Potser ha arribat l'hora de deixar de fer el burro. O, més ben dit, de tornar on érem. Abans de la guerra, els nostres avis feien horaris europeus. I vivien millor. Ho provem?
