I tant que... Podem!
A l’apreciat -no és retòrica ni ironia-, a l’apreciat de debò Vicenç Villatoro l’incomoda que de Podemos en diguem Podem. En discrepo ben amicalment. A mi m’incomoda exactament el contrari: que fem servir la llengua per expulsar allò que ens incomoda, allò que no encaixa amb la nostra manera d’entendre el país. Pablo Iglesias té parròquia a Catalunya, i la seva gent d’aquí es vol dir Podem, en català. Benvinguts. Incomoditat? Cap. La llengua és de tots.
El de Pablo Iglesias és un partit centralitzat, amb un líder que defensa l’escola en català però que quan li pregunten sobre la unitat de la llengua primer dissimula i al cap d’un dia l’accepta, quan li pregunten sobre el corredor mediterrani es fa l’orni, i quan li pregunten sobre el dret a decidir diu que hi està d’acord però que els catalans no el podem exercir: per a ell Catalunya és una nació, sí, però només si decideix no decidir i participar en la regeneració d’Espanya liderada per ell mateix. És a dir, és un partit que necessita Catalunya pensant en Espanya.
Però res d’això no li resta cap dret a dir-se Podem a Catalunya. Precisament si volem enfortir el país i la llengua, l’hem de fer apta i còmoda per a tothom, inclosos aquells que en part neguen el país. Puix parla català, benvingut sigui, pensi com pensi. I després ja ens discutirem ideològicament i nacionalment. Podem és d’aquí, el formen ciutadans d’aquí que explícitament es posen un nom en català. Qui som nosaltres per negar-los el nom? No podem construir un país i un estat nou posant fronteres interiors, i encara menys lingüístiques. Això deixem-ho per a l’Espanya de Wert i del Tribunal Suprem.
Ens equivoquem quan ens dediquem a buscar enemics sota les pedres. Ni l’unionista català més recalcitrant és enemic meu. Abans que res és algú amb qui hauré de conviure en el futur estat propi, que també serà el seu. Els nostres fills potser aniran a la mateixa escola. Segurament ja hi van i són amics. No caiguem en la provocació de la divisió. No ens deixem contaminar pel verí de Wert. Els que volen aturar el moviment sobiranista juguen a aquesta carta, ells sí que busquen el nosaltres contra ells, una llengua contra una altra: el català només per als catalans sobiranistes. Això és el que voldrien. És letal deixar-se portar per aquesta dinàmica. Perquè no respon al país que volem i perquè, a més, en la confrontació hi tenim les de perdre. Hi perdríem tots.
El nom no fa la cosa, però és important. Avui dia no pots néixer a Catalunya com a partit si no et poses un nom també en català. Això és un èxit per al país i per a la llengua. No és suficient, esclar. Però és important i simptomàtic. A Catalunya tampoc no pot néixer un mitjà de comunicació en castellà: tots els mitjans importants que han sorgit els últims anys, inclòs aquest que ara llegiu, ho han fet en català. També això és molt bona notícia i tampoc això no és suficient perquè encara predominen els mitjans en castellà. (I després hi ha mitjans en bilingüe que mantenen, però, el nom -la capçalera- en castellà: també en aquests casos el nom no fa la cosa, però és important.) Poc o molt, la llengua i els noms propis condicionen el discurs. Com diria McLuhan, el mitjà condiciona el missatge.
Per a tots els mitjans de comunicació en català, Podemos és Podem. No és cap engany, no forcem la realitat. Al contrari. És estrictament la realitat catalana. Catalunya és així: la llengua pròpia compta, i molt. Sens dubte té un greu problema sociolingüístic d’implantació al carrer, i un problema de mòbing polític a l’escola, però alhora té una força social que ve de molt lluny i molt endins. En la seva debilitat és forta perquè és inclusiva, generosa. No l’empetitim nosaltres. Ara menys que mai. Precisament ara que volem, i Podem!, anar més enllà.
