Després del foc de l'Empordà, qualsevol altre incendi ens sembla petit. Per això, i perquè l'incendi de l'euro torna a cremar descontrolat, aquests dies han passat desapercebudes les flames d'un petit racó de bosc, en una petita serralada, d'un petit municipi, d'un petit país: nucli d'Ossera, municipi de la Vansa i Fórnols, Alt Urgell, Catalunya. L'indret, perdut enmig del no-res, és una majestuosa terra de trementinaires, aquelles dones que baixaven caminant a la plana, fins al mar, carregades de resines curatives i herbes remeieres. Dones màgiques, economia de subsistència. Les seves descendents són tan sàvies com elles, però fan d'advocades, de metges, de mestres, i han corregut món. A Ossera avui hi viuen artistes, s'hi fan els millors formatges, hi ha carretera asfaltada i estàs connectat al món a través d'internet. En un segle, el temps ha corregut tant com el foc i com les notícies. Hem progressat.És el benestar! Cent anys enrere, a principis del XX, ningú hauria gosat imaginar un futur així en aquelles muntanyes. Igual com ara no podem concebre com s'hi viurà a principis del segle XXII. ¿Seguirem progressant o la crisi ens deixarà clavats? ¿Se seguiran accelerant el temps i les notícies? ¿Fins on ens durà la tecnologia? ¿Ens haurà ajudat a retornar a la naturalesa? ¿Seguirem condemnats a veure cremar el bosc?