Els temps sempre estan canviant

Hi va haver un temps, llunyà, en què la societat es dividia en classes i els de sota envejaven i miraven d'imitar els de dalt, els únics que tenien accés a la cultura i a un cert refinament. La societat del consum de masses no va acabar amb les diferències econòmiques, però va igualar els costums, fins al punt que els de dalt van passar a comportar-se com tothom: texans, cinema i platja.

Hi va haver un temps, també llunyà, en què els nens miraven els adults amb una barreja de por i devoció. Vivien en mons separats. Avui les fronteres s'han trencat, els petits fan horaris i vida de grans i els adults miren d'imitar els joves, de ser joves eterns. La confusió és fantàstica. Ens hem igualat tots en el punt del mig: no són pocs els adolescents que ja ronden la trentena.

Hi va haver un temps, no tan llunyà, en què dividíem el personal entre apocalíptics i integrats. Era quan lligàvem els gossos amb llonganisses i ens podíem permetre el luxe de ser ideològicament pessimistes o de viure en la més alegre ignorància. Avui els apocalíptics són indignats i els integrats, aturats. O viceversa. També aquí la confusió es fenomenal.

Hi va haver un temps en què havíem d'explicar què era ser catalans, i ens fèiem pesats amb els espanyols i amb tothom. Aquest temps també ha passat. Ara són els altres qui ens han d'explicar per què hem de seguir sent espanyols. I pel que es veu, si no s'espavilen a fer-ho, aviat faran tard.