12/05/2012

Una tertúlia amb el Bohigas de sempre

2 min
Una tertúlia amb el Bohigas de sempre

D'una manera menys programàtica que en els dos primers dietaris de records, Oriol Bohigas (Barcelona, 1925) torna a presentar un volum de memòries: Passar comptes (Ed. 62). El format és el mateix que ja havia fet servir, el gruix és menor i Bohigas, el de sempre: lliure, provocador, fonamentat. Llegir-lo és com sentir-lo parlar: reflecteix sense artificis l'arquitecte amb pensament polític, l'home de cultura, l'intel·lectual que beu tant de la Gauche Divine com de la reivindicació de la memòria noucentista-modernista. I tot, passat pel nou leitmotivdel seu sobiranisme de tonalitat socialdemocràta que no es casa amb cap partit, i menys amb el PSC, a qui dedica els dards més enverinats per la seva incapacitat de trencar la submissió al PSOE.

El llibre va de l'estiu del 2007, en ple desgavell ferroviari de Rodalies, a l'estiu del 2011. Inclou curiositats com ara detalls de la seva amistat i relació política amb Maragall -i de com es va assabentar del seu Alzheimer-, la crònica del casament de Norman Foster i Elena Ochoa, les vicissituds del seu pas renovador per la presidència de l'Ateneu Barcelonès, la posició crítica davant l'actual rumb del FAD, el record d'algunes aventures al voltant de revistes d'arquitectura ( Arquitecturas Bis i altres capçaleres efímeres), les topades amb els sovrintendenti en les seves incursions en l'urbanisme i l'arquitectura italiana, algunes interioritats sobre el procés de construcció del Disseny Hub Barcelona, que -ara sí- ja està al punt de caramel... Són molts els temes que passen pel sedàs crític de Bohigas.

En el terreny polític, a més de la decepció amb el socialisme català, destaca el tracte comprensiu que dedica a l'entrada de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura al govern d'Artur Mas: "No el vull jutjar des de l'ètica del procés, sinó des de l'eficàcia del resultat".

Però, més enllà de posicionaments ideològics i culturals, si hi ha un aire que tenyeix tot el llibre té a veure amb la intimitat de l'home que es reconeix, sense dramatismes, a les acaballes de la pròpia vida i que rebaixa els seu proverbial optimisme: "És difícil ser vell i mantenir els mateixos entusiasmes i la mateixa disponibilitat batalladora de la joventut". La citació final, de Leonard Woolf, rebla el clau: "Tot i pressentir la meva mort imminent, no em preocupa".

stats