Amb tota la dignitat intacta

La formació d’un Govern i per tant la fi del 155 és una victòria, igual que ho és la derrota de Rajoy. També ho van ser els resultats de les eleccions del 21-D. Però a l’independentisme li costa veure aquestes fites com a èxits. Perquè hi ha, esclar, la dolorosa ignomínia dels presos i els exiliats, i perquè ens havíem instal·lat en el miratge d’una victòria total i impol·luta. La il·lusió ens havia encegat. Al davant teníem i tenim un Estat fort, massís, impermeable al canvi, i una Europa en regressió, poruga i contaminada pel discurs destructiu de la ultradreta. Però hem fet trontollar l’Estat i hem trobat comprensió en la justícia europea. Hi ha esperança, hi ha camí.

Que ningú no dubti que, només amb el cas Gürtel, al PP no se l’hauria descavalcat. El factor català ha estat decisiu per acabar amb l’era Rajoy. Atenció: no només és la fi d’un govern, sinó també el trencament de la unitat del bloc nacionalista espanyol. Totes dues coses fa quatre dies semblaven impossibles... I, a més, de cop s’ha truncat la cursa ascendent de la dreta populista i ultranacionalista de Rivera cap a la Moncloa. No cal fer-se tampoc més il·lusions del compte, però en tot cas el paisatge a Madrid ja no és un erm presidit per una gran bandera rojigualda tenyida de xenofòbia i autoritarisme. Torna a haver-hi partida.

I la partida cal jugar-la amb totes les cartes. Amb la baralla espanyola també. Cal entendre que la unilateralitat no ha funcionat. L’audàcia col·lectiva de l’1-O va ser una gran demostració de força ciutadana, democràtica. En canvi, el que va venir després va ser una acceleració mal calculada i encara més mal executada, sense convicció, amb una greu i soterrada divisió interna, amagant els evidents perills a la gent. Una frenada estratègica hauria sigut més hàbil i beneficiosa. Ja està fet. Cal mirar endavant. En tot cas, l’1-O és i serà el gran referent. Va mostrar al món dues coses: un poble pacífic, democràticament alçat, i a l’altra banda l’ànima autoritària i intransigent d’un Estat desfermat, amb violència gratuïta i amb uns alts tribunals altament ideologitzats i que actuen de part. I tanmateix cal tenir-ho clar: sense alguna mena d’acord amb aquest Estat no hi haurà sortida. L’horitzó segueix sent un referèndum pactat, el reconeixement del dret a decidir. Mai ho acceptaran? Doncs seguiran tenint un problema irresoluble, un problema creixent. Espanya és inviable amb un conflicte tan fort i tan viu a Catalunya.

Dit això, la partida de debò ens la juguem a casa, a Catalunya. És aquí on es guanyarà o es perdrà el pols democràtic. És aquí on cal sumar més voluntats, una suma que no es pot plantejar en termes de victòria o derrota. Perquè no es tracta de vèncer, sinó de convèncer. Som una societat profundament demòcrata i dialogant, capaç de parlar-se a si mateixa, de generar consensos. El que sí que cal vèncer, el que cal aïllar, és la provocació permanent de Cs, d’aquest partit que busca indissimuladament la fractura interna, de la qual s’ha alimentat per créixer a Espanya. A crits, en la bronca, en la simplificació, en la divisió, en el xoc identitari, són els mestres. Difícilment algú ho farà millor.

“Malgrat la boira cal caminar”, canta Llach quan ens desitja que tinguem sort. La boira segueix sent espessa, tot just comença a escampar. Aprofitem el petit clap de sol que s’ha obert a Madrid. El govern Torra, els partits, els ajuntaments, la societat civil, tots tenim molt camí al davant, un camí per dialogar, per recosir el país, per mantenir el pols pels presos i els exiliats, per seguir treballant amb l’objectiu republicà. Tornem a decidir cada dia quin país fem per guanyar un dia el dret a decidir quin país volem. Sense falses dreceres. Amb tota la dignitat intacta.