AQUEST ARTICLE no serà dels més llegits. Parla de la derrota del Barça i la compara amb el triomf de la poesia, de la mà, sigui dit de passada, de dos barcelonistes: els illencs Ponç Pons i Antoni Vidal Ferrando. Pretendre que la poesia venci el Barça és ben poc poètic, ja ho sé. I encara menys popular. En fi. Ho provaré.

Mentre el Barça aprofitava magistralment la tercera oportunitat de deixar perdre la Lliga, Barcelona bullia de poesia i música i vida. Contra el tòpic, la ciutat no estava paralitzada, ni de bon tros. Els museus obrien portes de bat a bat, els versos envaïen racons insospitats, la turistada ramblejava alegrement. A mesura que el país madura, el Barça comença a ser només un club internacional, i les seves derrotes, un mer accident nacional. ¿També en això ens normalitzem?

A la mitja part del partit, quan el triomf encara era possible, vaig creuar tot el centre de la ciutat, bulliciós, per anar al Museu Marítim, frenètic d’activitats i gentada. En un angle de les Reials Drassanes, un centenar de persones ens deixàvem endur Mediterrani enllà per les veus poètiques d’en Ponç, l’Antoni, la Franca Masu i l’Eusebi Ayensa, i els acords grecs de la guitarra de Joan Carles Blanco. “Lluny és enlloc”, evocava l’Antoni a partir de l’experiència de l’exili d’Agustí Bartra a Odisseu. Per contrast, nosaltres ens sentíem ben a prop, ben endins de la llengua i la mar nostra, en una simbiosi dolça. Nosaltres vull dir Sam Abrams, Josep Tero... Tots els presents.

I al final del recital, la pregunta inevitable: “I el Barça, què?” Empat a 1. Adéu a la Lliga. Buenu. Havent sopat, vam anar al Born, on ens van rebre Quim Torra i Jaume Ciurana. I en Ponç i l’Antoni van quedar bocabadats per la màgia del lloc: aquella derrota sí que va ser important. I encara som aquí, escrivint per recordar el passat i imaginar el futur.