I tu què fas per canviar el món?

Diumenge passat vaig sopar amb Marguerite Barankitse, la gran defensora dels drets humans a Burundi, petit país africà situat al costat de Ruanda. És un dels més pobres del món, cobejat pel cobalt i el coure. Com Ruanda, també va viure massives matances entre hutus i tutsis. La Marguerite va veure com assassinaven desenes de parents seus amb una violència extrema. En lloc d’enfonsar-se, va crear una fundació, Maison Shalom, per ajudar nens orfes (tant tutsis com hutus, inclosos nens soldat). Va crear escoles i hospitals. Fins que fa tres anys l’actual president burundès, Pierre Nkurunziza, va caure pel pendent autoritari i de la revenja: a ella, sempre crítica amb el poder, la va expulsar del país i va clausurar la seva organització. Ara l’ha refet a Ruanda per ajudar els 400.000 refugiats fugits de Burundi.

La Marguerite és una persona increïblement alegre i lluitadora. No defalleix. Mentre degustem calçots i coca de recapte en un sopar familiar, mentre ens explica el seu periple vital, riu i riu i riu. “Soc una mica boja!” Fins i tot sembla que somrigui quan es posa seriosa. Inspirada pel drama del seu racó d’Àfrica, fa una reflexió universal: denuncia la distància que hi ha entre els estudis acadèmics sobre la realitat que ella coneix i aquesta realitat mateixa i, alhora, la distància que hi ha entre la feina a peu de carrer -la que ella fa- i la realitat política -i tot el que desfà-. “El meu error va ser pensar que no necessitava els polítics”. La van acabar anorreant. Ha hagut de recomençar de zero. Diu que no tornarà a cometre aquest error, tot i denunciar els tractes polítics que algunes ONG fan amb els poders locals per poder actuar sense traves, cosa que els permet treballar tranquils però contribuint, sense voler, a perpetuar sistemes profundament injustos.

Aquests dies hem vist un altre tipus de distància: la dels responsables d’algunes d’aquestes ONG globals respecte de la seva feina i valors. Es veu que tampoc en aquest cas no tothom té la capacitat de mantenir-se tocant de peus a terra. De cop es produeix un abisme entre el que fan i el que diuen que fan. I tiren per terra la seva feina i la de molts altres.

El que fa admirable persones com la Marguerite és la seva coherència i joia de viure, sense gaires distàncies internes. És d’una sola peça: pensa, parla i actua en la mateixa direcció. M’ha recordat el Pere Casaldàliga, de qui fa poc vam celebrar els 90 anys. De fet, ella també és catòlica, però prou heterodoxa, com el bisbe de Mato Grosso, per no lligar-se a les cotilles de l’Església.

Quan viatja pel món, quan la conviden per parlar en think tanks o en universitats, als qui fan papers sobre la pobresa al món o als periodistes i als polítics, la Marguerite ens pregunta: “I tu què fas per canviar el món, per millorar-lo?” Si tots ens féssim aquesta pregunta tan òbvia, si tots busquéssim la nostra resposta, si tots miréssim d’escurçar la distància entre el que pensem i el que fem... No demano un món de Marguerites i Peres. No tots tenim la seva valentia i compromís. Però sí un món amb menys Trumps i Putins. Per desgràcia, ells també fan el que pensen, però no pensen en la humanitat, no pensen globalment.

La Marguerite i el Pere actuen localment però pensen globalment, pensen que cada ésser humà representa la humanitat sencera. Que cada nen simplement és un nen i mereix un futur. Que cada nen mereix que escurcem les distàncies i que, com deia Natalia Ginzburg, li ensenyem les grans virtuts, no les petites: no l’estalvi, sinó la generositat; no la prudència, sinó el coratge; no l’astúcia, sinó la franquesa; no la diplomàcia, sinó l’abnegació; no el desig d’èxit, sinó el de ser i de saber. I la millor manera d’ensenyar-ho és practicar-ho. Per canviar el món.