Publicitat
Publicitat

Els vells miratges i la senyora Constitución

El miratge del progrés econòmic. Sortir individualment de la misèria és possible. Sortir-ne col·lectivament costa força més: un país no pot emigrar d'ell mateix. Durant la segona meitat del segle XX, els endarrerits suds d'Itàlia i d'Espanya, juntament amb Grècia sencera, van creure que havien trobat el camí de la modernitat gràcies, bàsicament, al turisme de masses. Ja no calia marxar nord enllà. Avui, però, sabem que hi va haver engany i autoengany, que va ser més una fugida endavant que una transformació de debò. Aquella pobresa secular va quedar retratada en pel·lícules inoblidables com Zorba el grec , Crist s'ha aturat a Èboli i Los Santos Inocentes , retrats d'uns mons rurals carregats d'atavisme. Avui, ni a la Creta de Nikos Kazantzakis ni a la Basilicata de Carlo Levi ni a l'Extremadura de Miguel Delibes ja no es veuen velles amb el mocador negre al cap. Però tampoc no hi abunden joves amb iniciativa, mentre l'estat sobreprotector fa fallida. El fantasma del passat torna a treure el cap.

El miratge del progrés moral . Els anys seixanta van portar un canvi en les mentalitats. Hi va haver el moviment pels drets de civils de les minories i dels negres, l'alliberament de la dona, el pacifisme, l'inici de l'ecologisme, la consolidació de drets laborals gràcies al sindicalisme i la fi del monopoli espiritual de l'Església. Tot això va venir acompanyat a Occident d'una bonança material sense precedents, plasmada a Europa en un generós estat del benestar. A la península Ibèrica aquest canvi es va traduir en la fi de les dictadures portuguesa i espanyola. Al cap dels anys, l'empenta d'aquell progrés moral i democràtic s'ha esfumat. Ara bufen altres vents: parafrasejant algú que va encarnar musicalment aquella revolució dels costums -Bob Dylan-, els temps ja no estan canviant o, si canvien, no queda clar que sigui per aconseguir més quotes de justícia, llibertat i igualtat d'oportunitats. Ja no escoltem els poetes, els músics o els líders civils. I encara no tornen a manar prou els polítics. Mana el discurs que ha fet del diner l'única moneda de canvi.

El miratge del progrés cultural. Mai s'havien editat tants llibres ni s'havien fet tantes pel·lícules o enregistrat tantes cançons. Mai tantes persones havien tingut accés a tanta informació, a tantes imatges, a tanta música. Mai tanta gent havia sabut tant de tot ni havia pogut gaudir de tanta bellesa. Però tot això, que està molt bé, és un balanç quantitatiu. Són números. I avui la crisi ens fa restar i dividir. Potser ara ens adonarem que la cultura permet sumar d'altres maneres. I tornarem a apreciar el valor d'un sol llibre, una cançó, una pel·lícula, una pintura, una escola, un diari, una tradició, un pensament.

El miratge del progrés nacional. Som en una cruïlla decisiva per al destí polític de Catalunya. El catalanisme ha evolucionat durant un segle i mig fins a arribar a una plausible majoria a favor de l'estat propi. Hi ha, però, algunes ombres. Primera: l'elit econòmica nostrada, més una part petita però gens menyspreable de la classe periodística igualment nostrada -la de Madrid ja sabem com les gasta-, es dediquen a maquinar com frenar el canvi. Segona: el socialisme català no troba el seu lloc. I tercera: l'estat espanyol no deixa marge a la negociació. Així doncs, el progrés nacional, sense deixar de ser real, popular i il·lusionador, camina coix tant a dins com a fora. Estem en període de gestació, fins i tot ja tenim data del part, però la senyora Constitución, llevadora d'ofici, es nega a donar assistència i els parents rics de casa preferirien interrompre l'embaràs. El part podria ser a precari, i això sempre comporta un risc. D'aquí plora la criatura.

Riure, malgrat tot