11/05/2019

Aquell verd tan tendre...

3 min

La vinya projecta sobre la terra i cap al cel el seu verd tendre, com si un artista, vessant energia, inundés tot l’espai de vida jove. Ara plou i ara fa sol. Espero en va que surti l’arc de Sant Martí per emmarcar el paisatge amb la seva bellesa insuportable. Bufa un vent indòmit que no dona treva als núvols, un vent que porta l’eco de les campanes d’un dia qualsevol de primavera. De cop, com una onada sonora, sento que ens envaeix un xivarri de mainada. Empaiten un grumoll de pilota feta de paper, draps i cel·lo que se’ls ha escapat del recinte emmurallat del pati d’una antiga escola. Des del carrer, els retornem el meravellós manyoc i tot seguit, gairebé un per un, els nens i nenes s’acosten a la balconada de pedra per donar-nos les gràcies entre rialles. “ Grazie! Grazie! Grazie! ” En els seus ulls hi veig l’esperança d’un futur lluminós que mai no arriba. Oh, Itàlia! Oh, Europa! Oh, Catalunya!

Als camps, els tractors rumoregen enfeinats sota una piuladissa d’ocells enmig d’un amfiteatre de turons pintats de raïm i puntejats per clapes d’avellaners. A les fondalades humides, racons emboscats de verd fosc. Som al triangle d’or de les comarques de Langhe, Roero i Monferrato, al sud de Torí, Patrimoni Paisatgístic de la Humanitat des del 2014, un paisatge on Carlo Petrini va inventar l’slow food i el quilòmetre zero. No va ser, el de la Unesco, un premi a la perfecció, sinó a l’esforç, al progrés col·lectiu. Aquest és un paisatge educat, civilitzat, treballat per homes i dones que han decidit conquerir la bellesa. Afegir bellesa a la bellesa, com si fossin artistes de la terra. Entre els seus lemes tenen un senzill “Io agisco ”. És a dir, “Jo actuo”. S’estimen el que fan i el que són. Cesare Pavese, que era d’aquest racó de món, ho escrivia així: “Un país vol dir no estar sol, saber que en la gent, en les plantes, en la terra hi ha alguna cosa teva, que fins i tot quan no hi ets persisteix a esperar-te”.

Nosaltres no som d’aquí, som turistes esporàdics. I tanmateix ens ha fet la sensació que aquests turons de vinya, de castells nobles i palaus burgesos, de cases modestes ben estucades, d’avantpassats que van saber sortir de la misèria, de gent que avui mostra orgullosa el seu esforç i el seu arbre genealògic, que tot aquest microcosmos ens esperava per seduir-nos a cada revolt, a cada àpat, a cada copa de vi, en els crepuscles i les albades, en els marbres i la pedra de portalades i torres i cellers. Per seduir-nos i fer-nos pensar en el nostre món de paisatges descurats, de pobles i ciutats de nou-rics, de terra eixorca. ¿Quan deixarem de ser els cosins pobres de l’eterna Mediterrània culta? Potser exagero, ja ho sé. També aquí hem progressat, i Itàlia no passa precisament pel seu millor moment. Però ens manca tant! Confio més en el modest Priorat -també un dia aconseguirà ser patrimoni de la Unesco- o en l’ignot Cadí que en el mític Empordà, tan sobreexplotat. I confio que aviat algú aturi la cursa accelerada cap enlloc de l’enlluernadora Barcelona. Votaré a qui em prometi més nens somrients a les escoles i menys negocis segurs.

Enmig de l’estesa de vinyes, ara no són uns escolars que ens sorprenen, sinó la solitària i esclatant Cappella della Madonna delle Grazie, construïda el 1914 per aixoplugar els pagesos en el mal temps, un segle abans que la Unesco es fixés en aquest paisatge. Mai va arribar a ser consagrada i el 1999 la família propietària, els Brunate, van encarregar al nord-americà Sol LeWitt que la pintés per fora i a l’anglès David Tremlett per dins. Ells van afegir bellesa damunt la bellesa. Art sobre un paisatge fet art per l’home. Un esclat de colors primaris per puntejar el tapís verdós de la vinya. Un gest de cultura on la natura ja ha esdevingut cultura. En aquesta capella també hi veig el somriure eixordador dels infants de l’escola. També imagino el futur que mai no veuré. Oh, Itàlia! Oh, Europa! Oh, Catalunya!

stats