Hi venim del sud, però no veniu del nord al sud, catalans. Fins i tot hi ha entre vosaltres qui confessa que no ha anat mai a la ciutat de València o ni ha baixat de l’Ebre, encara que més d’un no ho ha fet ni de Barcelona... Ja sé que a l’autopista de bon peatge han afegit la demència social segons la qual un senyor de Vic i un altre de Gandia no parlen la mateixa llengua. Madrid sempre vetla pels seus interessos, és a dir que ens hem d’engolir peatges i demències socials, si no ens resignem a callar i quedar-nos a casa.
D’altra banda, vosaltres sou molt del turisme de vol curt. Que em dieu que el vostre país és molt divers i amè? D’acord, ho és. Però també les entranyes del País Valencià s’han resistit a encabir-se en un paisatge provincial i avui en dia encara constitueix un país petit fet de comarques i una capital, que combina l’altitud del fred de Morella i els Ports, amb la perfecció del traçat agrícola de l’Horta valenciana o el palmerar més sudenc d’Europa a Elx. Per què en prescindiu i no ens visiteu? Per què no trenquem pervers mur duaner?
Ni el sector lletraferit –tret de les excepcions corresponents– sol viatjar cap al sud, quan el nostre territori evoca la nòmina principal del Segle d’Or de la literatura comuna. És fàcil de dir, però gens ni mica d’assimilar: el País Valencià sense Catalunya seria no-res, si bé Catalunya sense els coixins del País Valencià i les Illes seria ben poc. No sols per l’estretor del mercat cultural, ni per la insuportable regionalització d’una literatura ja de per si petita, sinó perquè si els bàrbars arriben a Catalunya serà pel sud debilitat...
