En la familiaritat d'un tren de rodalia, dues dones grans es disputen l'ús de la paraula. És prou que una insinue una possible pausa, perquè l'altra torne a la càrrega amb les forces renovellades. La primera intenta seguir explicant-se, però s'adona que l'altra s'ha convertit en la reina de la conversa i sembla decidida a esperar amb impaciència la seua propera oportunitat.
Me n'he trobat moltes d'aquestes converses, millor dit, monòlegs apegats uns als altres, solapant-se entre ells. Però el d'avui, d'aquest matí de finals de desembre, guanya tota la resta en pugnacitat, el combat per la paraula no cedeix ni un instant, ni té el més petit desmai, ni la més elemental concessió a l'altra "interlocutora".
Les dues dones parlen d'una de les qüestions més reiteratives a partir d'una certa edat: les malalties. Tornen de l'hospital de la ciutat al seu poble. Cadascuna d'elles disposa d'un cas particular, el seu o el d'un familiar. El conten amb l'obsessió que el deteriorament del cos produeix en els humans que en primera fila ja es troben a l'abast del foc enemic de la mort.
No atenc les malalties de les dues dones, sinó la seua escenificació verbal. A elles tampoc els interessa gens ni mica l'experiència de la companya de seient. I això que molts detalls de les dues històries clíniques s'assemblaran més del que elles poden imaginar. Només desitgen contar sense parar, ocupar el màxim i, si fóra possible, tot l'espai de les paraules.
Resulta greu que dues dones com aquestes no siguen una excepció. Perquè, ¿quantes situacions hem viscut en què algú s'ha erigit en amo de les paraules? Moltes, massa. Veiem sovint tallar converses o conversadors, alçant la veu sobre la de l'altre o posant-se a parlar en paral·lel a l'altre, fins que aquest desisteix per una qüestió d'educació...
Educació? Exactament, aquesta és la paraula. Per a què volem aprendre matemàtiques o física o química, si no sabem connectar i comprendre els altres? Que no seria més sensat ensenyar-nos a dialogar, a intercanviar pensaments i emocions, que rebre la docència habitual? Restringir-nos a nosaltres mateixos és, si més no, d'una pobresa innecessària.
