Enhorabona

El primer article que vaig escriure per a aquest diari es titulava "Una altra Mallorca existeix" i posava l'èmfasi en la necessitat de trobar ressò mediàtic a la multitud d'experiències riques que les nostres illes tenien i que a ulls de molts mitjans de comunicació estaven totalment silenciades. L'únic que aconseguia tenir un important ressò eren els nombrosos i profunds casos de corrupció política i institucional que els darrers anys han esquitxat una bona part de la vida pública i institucional del nostre territori.

Afortunadament des de fa 15 dies aquesta afirmació ja no té vigència. Els telenotícies de les principals cadenes estatals i autonòmiques i programes rellevants d'àmbit estatal com El Intermedio , cada dia més vist, o Hora 25 han hagut de fer-se ressò de la lluita de la comunitat educativa de les Illes en contra d'una imposició irracional, fora de tota lògica i sentit comú com és el TIL (a hores d'ara ja no cal especificar que estam parlant del decret sobre Tractament Integrat de Llengües, perquè tothom el coneix).

Està sent una mobilització que ha agafat un caire que ha sorprès propis i estranys per la capacitat de convocatòria, per l'amplitud de sectors socials als quals ha aconseguit involucrar i per la profunditat de la denúncia plantejada, que evidentment va molt mes enllà d'un conflicte laboral o una instrumentalització partidària com algú ben curt de mires ha volgut presentar.

Les paraules orgull i enhorabona són les que més em vénen al cap quan escric aquestes retxes. Crec que encara no som conscients de fins a quin punt s'ha fet història. No és habitual que la defensa d'una educació de qualitat sigui l'esperó que mobilitza una part molt important d'una societat com la illenca, justament en el rànquing de l'abandonament escolar o en el dèficit d'accés a la Universitat.

I crec que aquesta mobilització té més valor encara perquè ha posat de relleu una triple reivindicació que cada vegada tenc més clar que en la reconstrucció institucional i política que hem de fer és indestriable: la defensa del valor de l'educació de qualitat i per tant feta amb condicions i racionalitat; la defensa d'una llengua que és la base i l'expressió de la nostra cultura, i que des de la immersió lingüística no genera cap problema de convivència, tot el contrari; i la defensa d'altres maneres de governar que impedeixin el despotisme dels decrets com a mesura habitual per evitar el legítim, necessari i saludable debat democràtic d'idees i de cerca de consensos.

La crisi ens està erosionant en tots els aspectes , però està fent aparèixer una capacitat d'autoorganització, indignació i inconformisme en sectors socials que difícilment s'havien mobilitzat a ca nostra. I aquest procés de resocialització i repolitització és molt important. Transcendent per construir la nova època que haurem de bastir com a producte de totes les coses que la crisi ha qüestionat.

I dic repolitització i resocialització perquè el que està passant, tant el conflicte com la resposta, és profundament polític. No partidista. Però sí, profundament polític.

En aquest sentit, voldria polemitzar amb Toni Nadal, que va fer una intervenció esplèndida en el programa Hora 25 , que Àngels Barceló va fer a Mata de Jonc, on plantejava que "les qüestions de l'educació no havien d'estar en mans de polítics". "Ni dels d'ara ni dels d'abans". Amb això dicrep. No s'ha de confondre política amb partidisme. El model educatiu és profundament polític, entenent la política com la defensa de la cosa pública i l'interès general. Per tant ha d'estar en mans dels responsables polítics, de tota la comunitat educativa i de tota la societat. Ningú no en pot estar al marge.

I a més, no tothom fa el mateix. Em vénen al cap tres o quatre coses que el govern d'esquerres de la Generalitat va fer en política educativa, que són radicalment diferents del que s'està fent ara: convocatòria de 7.000 places de docents, construcció d'un grapat d'equipaments educatius que el creixement demogràfic requeria, increment de la dotació de beques menjador en col·laboració amb els ajuntaments per garantir el dret bàsic a l'alimentació i l'increment molt significatiu dels convenis amb l'administració local per garantir l'accés de tothom que ho necessitàs a l'etapa educativa de 0-3 anys, les escoles bressol que aquí anomenam escoletes. No tots són iguals. No tots fan el mateix.

Vull acabar dient que en totes les mobilitzacions col·lectives hi ha cap i cor. Com en totes les coses importants de la vida. Per la meva doble condició vital entre Barcelona i Palma, estic assistint a mobilitzacions ciutadanes rellevants que mostren la riquesa d'una societat plural que vol decidir el seu destí. Totes em mereixen respecte. Però des de la meva posició de voler trobar un encaix ric i fèrtil amb Espanya en comptes de preconitzar el que avui pareix més radical, la independència, he de dir que el meu cap i cor estan més a prop de la marea verda, menys heroica, però uns components de fons de transformació social que em semblen fascinants.