Manar més?

Fa ja bastants anys, la primera època de la victòria de Berlusconi, a Itàlia, vaig tenir molt contacte amb Lia Cigarinni, una de les feministes creadores de la Libreria delle donne de Milà, punt de naixement del pensament de la diferència sexual (a parer meu, una de les contribucions filosòfiques/polítiques més interessants dels darrers anys). En una de les primeres converses que tenguérem li vaig demanar com podia ser que un país amb la cultura política que tenia Itàlia, amb la seva història, pogués tenir com a primer ministre i, encara més, com a referent cultural de lideratge un personatge com Berlusconi?

La resposta va ser clara i concisa. Els sectors econòmics més influents havien decidit passar a exercir el lideratge polític directament. S'havia acabat l'etapa en què ho feien per delegació, especialment en la democràcia cristiana. Volien fer-ho directament. Sense intermediació.

Uns anys després, vaig recordar aquesta conversa parlant amb un director general del primer Govern de Progrés de les Illes. Eren moments molt crispats en què el centre de la polèmica era l'ecotaxa, sistema implantat de manera semblant a molts països del nostre entorn, com Franca, fa quasi 100 anys... i més recentment a les noves destinacions turístiques del Carib impulsades, per cert, pels nostres empresaris hotelers, sense que aquests no hi posin resistència.

La meva pregunta, sobre el fons de la polèmica, fou contestada pel meu interlocutor en el mateix sentit que Lia Cigarini: "El que no es tolera no és tant el contingut de la taxa turística, el que realment no es pot digerir és que es governi i, per tant, es prenguin decisions amb autonomia del pensament i interessos dels representants més poderosos del món hoteler i turístic".

Una cosa definitòria de la democràcia com poques, que és governar pensant en l'interès general, en el bé comú, es mostra així absolutament pervertida. Aquí s'ha volgut que es governàs, de moment encara, quasi sempre per delegació, seguint els dictats del sector econòmic hegemònic.

L'actual llei del sector turístic és només un clar exemple més d'aquesta realitat.

En un moment de crisi com el que estam vivint, que qualificam com a canvi d'època, un dels aspectes més significatius que la democràcia participativa ha d'afegir a la democràcia representativa és crear instàncies i mètodes que permetin vehicular amb força els interessos i les opinions dels sectors socials majoritaris, però menys poderosos econòmicament. Que no només governin de facto aquells que tenen avui capacitat de fer sentir la seva veu, directament o per delegació. Que el pluralisme existent avui i aquí trobi vies d'expressió que enriqueixin el nostre present i el nostre futur. També pel que fa al model econòmic i social a construir.

És freqüent a les Illes trobar professionals, també directius de la "indústria turística", que pensen que cal un canvi, tant del model econòmic basat exclusivament en el turisme com del turisme mateix. Que defensen que la innovació i la tecnologia haurien de ser nous camins de desenvolupament, a partir de la inversió en educació, tot pensant en el llarg termini i creient en el treball i l'esforç i no en l'especulació sustentada en la compravenda d'immobles. Professionals que sostenen que hem de deixar de viure de l'explotació del "nostre cos" (malmetent-lo) i començar a viure desenvolupant el "nostre cervell", també en la manera de gestionar el turisme. Apostant per la qualitat i la diversificació, per donar a conèixer tradicions i riqueses culturals, ja siguin històriques o tal vegada gastronòmiques. Un turisme d'aventura, de paisatge, d'experiència. Que no oblidi que el turisme el fan les persones i, per tant, el mercat són les persones. Tal vegada, quan ens adonem que el turisme són persones, serem capaços d'oferir altres coses i deixarà de ser un lloc, sobretot, per a l'especulació.

Aquestes veus han de manar més. Han de tenir ressò en els nostres governants i en les elits econòmiques. Han de condicionar les lleis i els instruments. Han de vertebrar el nostre futur econòmic i vital. En definitiva, hem de construir canals democràtics que facin que no es perverteixi el sentit profund d'una forma d'organització social avui en crisi, justament perquè s'han pervertit les seves essències.

Hi sortirien guanyant les nostres illes i a la llarga també els que avui impedeixen que aquestes veus se sentin i s'escoltin.