Suïssa o la història d'un poble feliç

Aquest és el títol suggerent d'un llibre del pensador suís i gran defensor de l'Europa dels pobles Denis de Rougemont, que per mi expressa la potència d'un mite, d'una voluntat de ferro i d'un projecte de país construït entorn d'aquesta voluntat. Tal com explica l'autor, amb el títol juga amb el proverbi que diu que "pobles feliços no tenen història" i ho fa per cridar l'atenció dels que ignoren a la vegada la saviesa dels proverbis i les virtuts de les paradoxes.

"Poble feliç" vol dir que el país viu en pau amb si mateix, que és pròsper i que, sobretot, el seu règim polític i social té l'aprovació i l'acceptació d'una immensa majoria de la ciutadania. La qüestió és que el 93% dels suïssos es declaren feliços o molt feliços; el 6%, no gaire feliços, i l'1%, infeliços. Aquest estat de felicitat fa més d'un segle que dura i això converteix Suïssa en un cas únic a Europa.

Un dels objectius nacionals del país i un important element aglutinador és el rebuig de la uniformitat i la defensa de la diferència. Suïssa és una república confederal i pacífica formada per una societat d'homes i dones lliures que decideixen viure en comú per una convergència d'interessos, en una successió de valls i ciutats, sense una llengua única pròpia, i amb una presidència de torn que fa de la pau i la neutralitat un factor diferencial. És una neutralitat que no té res a veure amb la sort, sinó amb la voluntat, i que ha aconseguit mantenir per les seves opcions, per les seves prudències i pels riscos assumits.

El Pacte del 1291 marca la fundació del país però no de l'Estat, que haurà d'esperar més de cinc-cents anys per esdevenir una realitat, l'any 1848. La confederació va anar creixent amb quatre, set, vuit, tretze, divuit, vint-i-dos, vint-i-quatre cantons a partir de l'aliança de les tres valls. Un país real des del 1291, però no legal fins al 1848, que va viure segles sense Constitució i sense nom, aglutinat per la força del seu projecte i per la seva voluntat. Per cert, Ginebra no va demanar formar part d'aquest projecte fins l'any 1815, cansada del centralisme francès i seduïda pel model de convivència comuna.

El massís de Sant Gotard i la comuna autònoma van ser durant molt temps els elements de base de la confederació. Sant Gotard ha perdut força com a element de defensa o com a xarnera dels intercanvis culturals, econòmics i socials entre el nord i el sud, però l'element clau, la comuna autònoma, segons De Rougemont, hauria de ser el full de ruta per a l'Europa dels pobles i, jo hi afegiria, per a la renovació de la democràcia. Els estats nació sorgits de la Revolució Francesa i del Primer Imperi han demostrat que no són un model bàsic i que tenen un currículum obscur amb trenta-vuit milions de morts en dues guerres mundials o amb el colonialisme per posar només un parell d'exemples. Aquests estats, ara, resulten massa petits per a les seves pretensions de domini, i massa grans i abstractes per animar la vida cívica dels pobles que han absorbit. La Unió Europea o les agències especialitzades com l'OTAN fa temps que han assumit part de les seves funcions i responen a una sèrie d'equilibris que de moment les fan menys perilloses.

Un altre tret del caràcter suís és la seva passió per autogovernar-se. Aquesta passió origina dues conductes: l'arbitratge per defensar la diferència i la malfiança contra tota vel·leïtat d'hegemonia, convençuts que el poder d'un de sol mai no és respectuós ni envers la diversitat ni envers els costums.

El que m'interessa posar de manifest amb aquest article és com un petit país, sense recursos naturals, pot arribar a exercir el rol moral d'una gran nació i ser un gran exportador de ciència aplicada i de saber fer. És una comunitat lliurement volguda pels pobles que la constitueixen i no imposada per reis, per la història, per fronteres naturals o per la força de les coses, que viu sempre pendent d'allunyar-se de la temptació de crear una potència imperial i de protegir les independències locals, començant per la protecció de l'individu i de la seva voluntat expressada en referèndums.

En tot cas, el seu secret no és només el secret bancari, sinó la gestió de la diversitat.

Victor Hugo va escriure que en la història dels pobles, Suïssa dirà l'última paraula i Denis de Rougemont va afegir que la qüestió és que encara no l'ha dita.

Mentre escric aquest article estic escoltant La flama, la cançó d'Obrint Pas que, citant Vicent Andrés Estellés, diu: "No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu".