28N: la fi d'un món

No, no és el que es pensen, no parlaré del canvi de govern; reflexionaré sobre canvis esperançadors que des del 28 de novembre observo en la nostra societat: autèntics canvis culturals, de comportament, com si des de fa temps haguéssim estat embolicats intentant fer encaixar les peces d’un trencaclosques i, com acostuma a passar en aquesta mena de jocs, de sobte es té una idea clara del dibuix i de les formes i tot encaixa.

La veritat és que jo no era gaire optimista. Pensava que l’abstenció seria alta i, tot i que ho ha estat, fins i tot en ella mateixa observem una esperança de canvi. Pensava que, com sempre, durant la nit electoral totes les forces polítiques «haurien guanyat», i em feia una enorme mandra seure davant la televisió per a escoltar els comentaris de sempre, començant per allò de «la nit serà llarga». Però de sobte tot va canviar. El seny que la societat catalana havia anat demostrant aquests darrers temps, sense oblidar la rauxa necessària quan es tracta de la dignitat individual i col·lectiva, em va semblar que finalment s’havia encomanat a la nostra classe política. Per primer cop en molt anys em vaig sentir orgullosa dels nostres polítics, de tots o de quasi tots, més enllà de les diferències evidents que hi ha entre el que alguns pensen i el que penso jo.

Tinc l’agradable sensació que vivim un moment clau de la nostra història, que tenim moltes possibilitats d’entrar en un període de ressorgiment nacional que molts de nosaltres fa dècades que somiem, que tenim futur. Moment clau, però, no vol dir moment fàcil, al contrari; en tot cas, el problema no són les dificultats sinó les ganes i la força per a superar-les.

Pocs dies abans del 28N, parlant amb un amic de la Bisbal, comentàvem, amb una certa tristesa, que no havíem estat capaços de construir un país per als nostres fills on valgués la pena treballar i viure. Tant el seu com el meu viuen a l’estranger. Ens preocupava el context de degradació en què ens semblava que estàvem immersos i l’enorme crisi de confiança envers la classe política i la política en general. No he tingut ocasió de tornar a parlar amb l’amic, però estic segura que el to de la conversa ara seria un altre.

El 28N vaig sentir a parlar d’honestedat, seriositat, transparència, responsabilitat. Vaig sentir a parlar de derrota i, cosa encara més positiva, vaig veure com la derrota s’acceptava, amb esperit crític però constructiu. Vaig sentir que per sobre dels interessos del partit i del govern hi ha els de país. I, finalment, vaig veure humilitat en els candidats, especialment en el guanyador.

Ara és el moment de prendre decisions innovadores per a solucionar els problemes que tenim en les nostres estructures polítiques, socials, culturals i emocionals. Fer-ho és a les nostres mans, no depèn de ningú més que de nosaltres mateixos. Aplicar-ho pot ser problemàtic, no ens hem d’enganyar; però, si som capaços de crear un consens col·lectiu sobre el nostre necessari ressorgiment nacional, ho aplicarem. Hem de tenir una visió clara dels canvis que vénen i dels que ja són aquí. Ja en tenim prou, de diagnòstics. Ja sabem de sobres què ens passa. Ja hem parlat prou del passat.

Quan parlo de diagnòstics em vénen al pensament unes paraules de l’amic Federico Mayor Zaragoza, que també diu que hem de superar d’una vegada l’etapa del diagnòstic i començar a actuar, perquè no hem d’oblidar, insisteix, que el millor diagnòstic és l’autòpsia. El problema és que quan te la fan és que ets mort. Deixem que el passat reposi en pau acaronat pels historiadors i comencem a planificar el futur. Segurament no és el millor moment, a causa de la crisi i la manca de recursos, però no oblidem que en la societat de la informació, el coneixement i les idees són tant o més importants que els recursos. En tot cas, no són els recursos els que ens asseguraran un futur millor: és el coneixement.

No parlem, doncs, només del canvi polític que representa canviar un candidat per un altre, una força política, o tres, per una de diferent, sinó dels indicis que, almenys a mi, em sembla veure d’una renovació tan tranquil·la com profunda, repeteixo, de les nostres estructures polítiques, culturals i socials, canvi que em recorda les hores i els dies que van seguir la victòria del president Barack Obama als Estats Units.

Aquests darrers anys he repetit sovint que m’aferro a l’esperança d’una societat civil cada cop més madura. Un vegada més s’ha pronunciat i ho ha fet amb seny. Però no oblidem la rauxa, perquè en necessitarem una bona dosi per a afrontar els anys que vénen per canviar el nostre destí. No oblidem tampoc que en l’equilibri de seny i rauxa hi trobem els elements definidors de la nostra identitat. Aquests darrers anys ens hem contaminat amb un esperit que no és el nostre. Això passa; tampoc no cal que les lamentacions ens paralitzin. El que importa és que, com el títol d’aquest article suggereix, el 28N podria representar la fi d’un món de dependència i el ressorgiment d’un món de sobirania, del nostre món.