El judici als 44 encausats i encausades per l’ocupació de la Conselleria d’Educació el 22 de maig de 2012 pot resoldre finir per la via repressiva i pel descrèdit -que adquireix qui és condecorat com a delinqüent- la legítima protesta d’un grup de joves i alguns professors i investigadors que compartien amb ells reivindicacions i formes.
Per entendre la seva acció, cal recordar les demandes que aleshores es feien des de l’Assemblea UIB, amb presència majoritària d’estudiants. Amb l’excusa de la crisi, s’havia instaurat un context de retallades on l’educació era una de les principals perdedores -aleshores la tisorada es quantificava en un 20 %, molt per damunt de la rebuda per altres institucions de dubtós benefici social. Aquelles retallades confluïen amb les polítiques de tarannà neoliberal del ministre Wert. Així, entre altres reivindicacions, aquells joves denunciaven l’escandalós augment de les matrícules per al curs següent, l’augment dels numerus clausus, la reducció de les beques i la modificació dels criteris per a la seva obtenció. Pensau quant de desolador pot arribar a ser el panorama per a qui vol estudiar i no pot accedir-hi per motius econòmics, més quan la implantació dels nous plans Bolonya dificulta el fet de compaginar una feina amb els estudis.
Feta aquesta lectura, el que resulta més sorprenent és que no hi hagués més joves protestant aquell dia.
D’altra banda, cal recordar que l’ocupació d’un edifici públic per fer visible la seva greu problemàtica, la possibilitat de quedar fora del sistema educatiu per la pròpia condició social, és una acció que no és nova. Altres moviments socials l’han feta servir per denunciar infinitat de causes i mai no ha estat una actuació que despertàs cap alarma social.
Per això mateix, aquell conflicte puntual que representava la presa de les estances de la Conselleria s’hauria pogut resoldre amb un intent de diàleg per part de l’administració, però es va optar pel nerviosisme inicial, amb una clatellada governamental a un estudiant transmesa per TVE que mai no ha estat jutjada, i la solució policial-repressiva: identificacions, sancions administratives i ara judici.
Aquest cas és un altre exemple de la incapacitat de resoldre els conflictes que té aquest Govern amb la comunitat educativa amb la qual s’està aplicant un despotisme exacerbat. Què hauria costat a algú del Govern o de la Conselleria seure a xerrar amb aquell grup de joves per escoltar honestament les seves demandes? De ben segur que hauria tengut un efecte. Però per ventura el conseller Bosch aquell dia era a Cabrera i no podia, encara que sempre hi ha més gent.
Aquella suma d’ineptitud i de tarannà autoritari fa que avui s’asseguin 44 persones a la banqueta dels acusats, encausades per desordres públics i coaccions amb peticions de presó de 4 i 18 mesos, respectivament, a part de les multes administratives que també els apunten.
Com diu l’actual consellera, Joana Maria Camps, la història els jutjarà. I la història és que fa dues setmanes, la número dos del ministre Wert, Montserrat Gomendio, tornava a obrir el debat sobre les beques, posant damunt la taula la possibilitat de substituir-les per préstecs. Les seves declaracions tornen a reforçar i justificar l’acció dels 44 encausats i encausades que fa dos anys es van convertir en pioners en la denúncia d’unes polítiques educatives que pretenen donar educació low cost a qui vulgui hipotecar-se i excloure’n la resta. És aquí on quadra un TIL que permetrà “aprendre anglès als fills de la classe obrera”. Per servir cafès als turistes no fa falta gaire més. Un bon nivell d’anglès per estudiar no els cal perquè no podran accedir als estudis universitaris.
Però la història ja s’escriu cada dia a les pàgines dels diaris i a les xarxes socials i, en aquest cas, el Govern quedarà retratat de nou com al·lèrgic al diàleg i insensible a les demandes de la societat. Si ja tenen problemes d’imatge, ara només els falta quedar com a repressors i arruïnadors de la vida de 44 persones. Tot en gran contrast amb la solidaritat, la comprensió i el suport social que des de fa estona rep el col·lectiu encausat. La millor solució per passar pàgina no seria una possible i probable absolució, sinó la retirada de la denúncia com a mostra d’un canvi d’actitud.
