Preguntem-ho a la mainada

L’espai públic està organitzat des del que no es pot fer, des de la prohibició

Gronxador d'un parc infantil precintat a causa de la pandèmia de la covid-19 / PERE VIRGILI
INGRID GUARDIOLA
INGRID GUARDIOLA Investigadora cultural, professora de la UdG i realitzadora

La mainada no pot sortir de casa per decret llei, fruit de l’estat d’alarma. Portem gairebé quatre setmanes. El fet que la majoria d’infants siguin portadors asimptomàtics del covid-19 i que la gent gran sigui població de risc ha generat una nova lluita de classes basada en l’edatisme i ha evidenciat que la perspectiva a través de la qual organitzem la societat és adultocèntrica, sota el biaix d’un model masculí, blanc, adult, de classe mitjana i amb capacitat productiva i adquisitiva. Els nens i la gent gran estan fora del circuit de producció, tot i que al seu voltant hi ha tota una indústria molt rendible: l’economia de la cura i de l’entreteniment. Potser per aquests dos motius –no molestar la producció i la segregació en entorns passius i controlats– molts d’ells, d’una manera o altra, ja vivien una mica confinats. Ara els dos perfils són una “amenaça social”, població de risc i població que posa en risc, segons ens diuen.

El confinament ens fa pensar en tot allò de què se’ns ha desproveït, i una d’aquestes coses –la més òbvia– és el dret a passejar per la ciutat. Si hi pensem una mica veurem aquesta perspectiva adultocèntrica arreu. L’espai públic està organitzat des del que no es pot fer, des de la prohibició. Els cartells de “Prohibit jugar a pilota”, “Prohibit accés a gossos” o “Prohibit penjar cartells, reunir-se…” són les formes més evidents de percebre aquesta negació. El disseny urbà inscriu les relacions socials que s’hi poden desenvolupar. Els principis generals que fomenta són els de la mobilitat permanent –distribució de mercaderies, de persones, de turistes–, la zonificació, és a dir, la segregació per zones –públiques vs. privades, lleure vs comerç, infantils vs per adults…–, així com un ús de l’espai cada vegada més individualitzat a partir d’un mobiliari urbà que funciona com a repel·lent de la vida en grup i del joc. Aquesta lògica impedeix fer de les ciutats llocs plenament habitables.

Potser és un bon moment per pensar entre tots com podria ser aquest espai públic al qual no podem accedir. Preguntem-ho també a la mainada

Aldo van Eyck, a qui he arribat gràcies a un capítol del Soy Cámara dirigit per Laura Ginès i Pepon Meneses i titulat Jugar al carrer, va ser un arquitecte molt conegut per les seves contribucions als parcs infantils i perquè, després de la Segona Guerra Mundial, va transformar els emplaçaments urbans abandonats en espais de jocs per als nens a partir d’estratègies incrementals, és a dir, adaptant les respostes en funció de les necessitats. Escrivia: “Les idees artificioses poden resultar divertides en una fira, que és un espai temporal, però en una ciutat hem de crear oportunitats perquè l’infant faci allò que és habitual en ell: caure, enfilar-se, saltar. El nen que fa salts pertany al paisatge urbà”. Els nens improvisen i transformen els llocs a partir de la imaginació, fent de la ciutat un espai de joc permanent. La urbanista Jane Jacobs alertava que qui pressuposa que un parc aïllat és més saludable per a un nen que una vorera plena de gent normal, segurament l’únic que mostra és un profund menyspreu per la gent normal. El nen és un vianant, fa via lliure, un flâneur, la vorera és un espai d’aventures, de sorpreses, de trobades, ben diferents d'aquelles trobades que es fan en contextos d’aïllament, el que Jacobs anomenava “la unió protegida” (la togetherness sheltered) de les ciutats modelades com les radiant garden cities de Le Corbusier, o el mateix Eixample barceloní, o les urbanitzacions de la zona alta de la ciutat, una arquitectura de portes endins que fomenta el control i les relacions de classe, fora de tot possible contagi, una arquitectura de confinament sistèmic. 

El carrer també és un espai ple de residus que, a mans dels nens, fan brollar la mímica, la narrativa refeta a mà, els mites i llegendes, els bestiaris i les faules. Si l’adult crea zoològics per a la imaginació, el nen n’obre totes les portes. Per això el socialista utòpic Charles Fourier, quan ideava el seu falansteri o societat ideal, pensava que els nens haurien de ser els encarregats de recollir les escombraries per la seva afició a la brossa, i que haurien de ser lloats com quan ara aplaudim, a les vuit en punt, els cossos sanitaris. Van Eyck va refer la imatge dels parcs a partir de substituir el mobiliari d’ús individual en pro d’allò que fomentés l’ocasió i la reciprocitat. I va afavorir l’ús d’elements com la vegetació, la geometria, les fustes, les estructures metàl·liques, les cúpules i el sorral, intentant evitar el biomorfisme. Seva és la metàfora de la nevada com aquell moment de justícia urbana en què el nen es torna amo i senyor de la ciutat. La neu amaga el disseny urbà i converteix la ciutat en un llenç en blanc d’infinites possibilitats. El covid-19 ens ha zonificat a nosaltres i ha deixat els llocs oberts a la intempèrie. Potser és un bon moment per pensar entre tots com podria ser aquest espai públic al qual no podem accedir. Preguntem-ho també a la mainada. Deixem que, a poc a poc, els nens surtin al carrer, que la seva alegria ens contagiï. Si el nen que fa salts pertany al paisatge urbà, a qui pertany el nen confinat darrere la finestra?