Alemanya: la televisió pública amb més pressupost de tot el continent

El primer ministre de Baviera reclama la fusió dels dos canals públics del país

A mitjan setembre, el primer ministre de Baviera, Horst Seehofer, va fer pública una petició que va tenir molt de ressò: la fusió dels dos canals gegants de la televisió pública alemanya, l’ARD i la ZDF. Aquesta reducció d’emissores públiques queda fixada com un objectiu dins del programa de partit que al novembre presentarà la Unió Social Cristiana (CSU), germana bavaresa de la Unió Democratacristiana (CDU) que presideix la cancellera Angela Merkel. Totes les altres formacions al Bundestag (cambra baixa) s’oposen frontalment a la proposta sota l’argument que l’ARD i la ZDF ofereixen l’exigida qualitat d’un periodisme plural, independent i crític. Però que un líder polític, a un any de les eleccions generals, faci aquesta demanda és significatiu del debat sobre si cal mantenir tants mitjans audiovisuals públics com en l’actualitat.

Alemanya té els mitjans audiovisuals públics més grans i cars. Els alemanys van pagar el 2015 8.131 milions d’euros mitjançant un sistema de tarifes tan controvertit com eficaç. Des del 2013 l’aportació a la radiodifusió pública segueix una regla clara: una casa, una contribució. Tant se val quantes persones hi viuen o de quants aparells de televisió, ràdios o ordinadors disposen. El model de finançament es basa en la solidaritat. Ciutadans, empreses, institucions i organitzacions pel bé comunitari abonen la quota pertinent. El 2013 es van començar a pagar obligatòriament 17,98 euros mensuals, i des de l’abril del 2015 se’n paguen 17,50. L’ARD rep cada mes de cada família 12,37 euros, mentre que la ZDF, Deutschland Radio i les emissores públiques regionals es reparteixen 5,13 euros. Com està estipulat per llei, aquests canals produeixen una variada oferta de programes federals i regionals. Sota condicions concretes, és possible una exoneració del pagament dels 17,50 euros.

L’actual model de tarifes procedeix dels anys 50. Inicialment, el plantejament era que qui tenia registrada una ràdio o, més tard, també un televisor, havia de pagar una taxa per cada aparell. Com que ara l’obligació és pagar per casa sense importar-ne el consum eventual que es faci dels mitjans audiovisuals, se succeeixen també les crítiques. La funció de la quota és clau per entendre la independència de què gaudeixen els mitjans públics alemanys. Gràcies a la notable contribució mensual s’evita un finançament lligat directament a un govern.

Cada dos anys, com a mínim, una comissió d’investigació presenta un informe sobre la situació financera d’ARD i ZDF. El gremi està format per 16 experts independents, un per a cada Estat federat del país. A Alemanya no es canvien les cúpules televisives quan canvien els governs. Els ingressos per aquestes contribucions garanteixen també una independència de la publicitat. Els programes dels canals privats es financen en un 85% amb les aportacions publicitàries. Com a base, en el període d’una hora no hi pot haver més del 20% (12 minuts) de publicitat. ARD i ZDF, amb tot, només poden emetre com a màxim 20 minuts d’anuncis al dia i ho han de fer abans de les vuit de la tarda. Segons dades de la Comissió d’Investigació de les Necessitats dels Mitjans Públics, ARD ha renunciat a uns 60 milions d’euros de publicitat entre el 2013 i el 2016, i ZDF, a uns 30 milions. Tot i així, els ingressos generals són enormes als mitjans públics (9.760 milions d’euros), els més elevats d’Europa. A Espanya, per exemple, són de 860 milions, segons dades de la UER. Amb tants recursos provinents dels pagaments mensuals per casa, la radiodifusió pública domina el mercat i l’audiència. Aquí se la compara amb el Bayern de Munic, que pot comprar els millors jugadors de la Bundesliga, també els de la competència.