BANANENFLANKE

Agenollats davant els xinesos

La presència de la selecció xinesa sub-20 a Alemanya ha acabat convertida en un problema polític

Aquest cas sonarà ben estrany al lector o a la lectora. Alguns diran que sonarà a xinès. Literalment. Perquè convindran que és una cosa molt estrambòtica que la selecció xinesa sub-20 tingués programats per jugar, entre el novembre i el maig, 16 amistosos contra equips de la lliga regional del sud-oest d’Alemanya. Ja se sap que últimament s’exploren i s’exploten (no sempre èticament) totes les vies per fer negocis en el món del futbol. I que a tothom se li fan les dents llargues amb el mercat del gegant asiàtic. Però el que s’ha proposat en aquest punt la Federació Alemanya de Futbol (DFB) se n’ha anat en orris. I no per una qüestió esportiva, sinó política.

De la sèrie de partits que havia de jugar el combinat olímpic xinès a Alemanya només se n’ha disputat un. En l’estrena contra el TSV Schott Magúncia, els jugadors xinesos van abandonar durant uns minuts el terreny de joc en senyal de rebuig perquè un grapat d’espectadors van penjar banderes tibetanes a la graderia. Només quan els mateixos activistes van recollir-les, l’equip xinès va acceptar continuar el partit.

En comptes de defensar fermament el dret de manifestació i la llibertat d’expressió, la DFB ha decidit congelar la sèrie d’amistosos davant “els substancials indicis que hi pugui continuar l’escalada [de protestes]”. És evident que, en els partits consecutius, les respectives aficions locals estarien predisposades a imitar la hissada de les banderes tibetanes tant com a mostra de solidaritat amb un poble reprimit per l’estat xinès com per simplement tocar els nassos al rival de torn. Però qualificar d’escalada aquesta mena de manifestacions pacífiques és d’una pobresa moral esfereïdora. I decidir ajornar aquests partits per impedir protestes que puguin fer empipar les autoritats xineses és igualment d’una rotunda covardia.

L’escàndol viscut a Alemanya transcendeix l’àmbit de les lligues regionals del país. És un gran problema general que els màxims organismes esportius, es diguin DFB, RFEF, FIFA o COI, s’agenollin cada cop més a interessos mercantils i econòmics més o menys honestos. Aquests estaments s’omplen la boca pregonant els valors de l’esport, però són els primers a trair-los. Entre el que defensen de paraula i el que demostren amb fets hi ha sovint una enorme dissensió. La crisi de credibilitat de moltes d’aquestes institucions és severa. ¿On anem a parar si en un camp regional d’Alemanya no es pot fer un acte de solidaritat amb el Tibet davant una selecció de joves xinesos? ¿Hi ha cap tela simbòlica més inofensiva que una bandera tibetana? Bé, potser sona a xinès, també, però últimament diuen que les teles de color groc fan estralls. Quin món!

Etiquetes