L’enfonsament del Munic 1860

És inesborrable la cara d’il·lusió que tenien tres exjugadors del Barça B, Ilie Sánchez, Edu Bedia i Rodri, quan l’estiu del 2014 van arribar al TSV 1860 Munic com a fitxatges estrella. Venien amb l’encàrrec de donar el seu segell de futbol de toc i ofensiu a un club històric que ambicionava pujar per la porta gran a la Primera Divisió alemanya, d’on havia caigut deu anys abans. La il·lusió dels exblaugranes es va anar difuminant a mesura que es van adonar que el projecte no era com els l’havien venut. Els tres van marxar a final de temporada marginats d’un equip que tot just va esquivar el descens a Tercera mitjançant el play-off conegut com a “relegació”.

Pobre 1860. El que ha sigut -campió de la Bundesliga (1966) i en la seva millor època més poderós que el Bayern- i en el que s’ha convertit. Aquesta setmana s’ha acomiadat del futbol professional. Dimarts va perdre a casa davant 62.000 espectadors la promoció de descens contra el Jahn Regensburg i va baixar a Tercera. Hi van -literalment- volar cadires i es van produir aldarulls a la grada de l’Allianz Arena, estadi on els seixantins hi juguen de lloguer i on previsiblement no tornaran perquè divendres, el seu màxim inversor, el jordà Hasan Ismaik, es va negar a pagar els 11 milions necessaris per obtenir la llicència de Tercera Divisió. En el millor dels casos, el 1860 Munic jugarà per primer cop en la seva història a la lliga regional bavaresa.

Una calamitat. Just abans de l’inici del partit el director general, Ian Ayre, va dimitir. També ho va fer després el president, Peter Cassalette. L’entrenador, Vitor Pereira, evidentment, tampoc continua i hi haurà un èxode massiu de jugadors. El club és tan caòtic que, tal com va explicar la seva estrella, Olic, quan la posició a la classificació era bona, però no estaven salvats matemàticament, a alguns futbolistes se’ls va dir que no entraven en els plans de futur de la plantilla. Uns futbolistes que després es van trobar en la situació d’haver de treure les castanyes del foc.

Tot ha sigut un esperpent. Des del 2004, quan el 1860 Munic baixa de Primera, hi ha hagut 15 canvis d’entrenadors. I 9 presidents diferents. I 7 directors generals. Tampoc Ismaik, que el 2011 es va convertir en el primer inversor estranger del futbol alemany, ha estat ben assessorat. A diferència d’altres multimilionaris àrabs ha volgut comprar un club en el país equivocat. A Alemanya existeix la regla 50+1, segons la qual els clubs mantenen tota la capacitat de decisió sobre la seva àrea de futbol professional. Ismaik s’ha cansat de pagar però no poder-ho decidir tot. Vol denunciar judicialment aquesta regla sense voler marxar del club. Un malson inacabable per als veritables seixantins.