Rebels entre el futbol i l’autisme

Han acabat les lligues principals, però no les històries humanes que es fan rellevants a través del futbol. Relats com els de Mirco i Jason von Juterczenka, pare i fill, bloguers alemanys, autors de podcasts i d’un llibre. Aquesta mateixa setmana s’ha estrenat un documental sobre “l’ànima futbolística d’Alemanya” en què tots dos participen. I també s’està elaborant un guió sobre la seva vida entre el futbol i l’autisme.

El Mirco, de 40 anys, i el Jason, de 13, viatgen sovint per veure partits en estadis diferents. És una mena de teràpia que va començar l’octubre del 2011 a Leverkusen, on el Bayer rebia el València a la Champions League. El Jason hi va anar acompanyat del seu pare i el seu avi. El va acabar encuriosint el comportament dels aficionats, i des de llavors va a la recerca d’un sentiment: vol saber com és això de ser fan d’algun club.

Decidir de quina entitat es fa seguidor no és per a ell una qüestió emocional. Si no, es faria del Fortuna Düsseldorf, com el seu pare, i avall. Com tot en la seva vida, és més una qüestió de lògica. El Jason, que té la síndrome d’Asperger, vol viatjar arreu amb el seu pare per conèixer tots els clubs -i tots vol dir tots- abans de prendre una decisió com aquesta. Tots dos són els “rebels de cap de setmana”, denominació que utilitzen al seu blog i al seu llibre, on exposen les dificultats i evolucions dels seus viatges, en què realment es rebel·len contra les barreres que la síndrome d’Asperger els aixeca.

Només a Alemanya hi ha prop de 25.000 clubs de futbol, així que pare i fill han començat per fer una selecció dels equips amb més tradició i més accessibles en tren, transport que al Jason li encanta. També hi ha hagut viatges a l’estranger: per exemple, Glasgow, Nancy, Milà, Praga, Sarajevo, Belgrad i Split. Durant la recerca se segueixen unes normes molt clares: el club ha de tenir una consciència ecològica, la tribuna de l’estadi ha de ser coberta, l’equip no ha de tenir mascota i els jugadors no han de formar un cercle abans del partit.

Al Jason no li agrada la proximitat, però a través de les visites als estadis ha aconseguit dominar situacions que en el dia a dia no hauria pogut. A la Südtribüne del Dortmund va estar al costat de 30.000 persones. No mira futbol, el viu.

Entusiasta de la ciència, el Jason aprofita el seu blog i els podcasts per divulgar els seus coneixements. “¿Creus que hi ha alguna cosa al món que no podràs aconseguir perquè ets autista?”, li pregunta en una emissió el seu pare. “No”, respon. A través del que expliquen, amb els estadis de fons, ens podem fer una idea de la dimensió de les dificultats, dels reptes i de la profunditat dels bons moments que els uneixen. Commovedor.