Opinió

Entre taurons i esponges

Hi ha prou concòrdia entre els analistes internacionals que el City és el millor equip del moment

Manel Estiarte avisava la primavera del 2016, abans de marxar de Munic, que a Pep Guardiola no trigarien gens a exigir-li un triplet amb el Manchester City, per bé que la plantilla anglesa de la qual es faria càrrec a partir d’aquell estiu estava envellida i aflaquida de coratge. Després d’un primer any d’exploració, sense títols, al futbol anglès, el vaticini del director de suport i operacions de gestió del primer equip del City i home de plena confiança del tècnic català s’ha complert: de Guardiola ja no només s’espera que guanyi Lliga, Copa i Champions sinó que s’hi afegeixi un quart trofeu en una mateixa temporada, la copa de la lliga, avui coneguda com a Carabao Cup. Ningú no ha aconseguit abans tal gesta, de manera que Guardiola ja es va posar en guàrdia fa setmanes raonant, amb més o menys encert, que no hi havia prou diners al món per pagar una plantilla que garantís la victòria en quatre fronts oberts. Massa carregat està el calendari i extremadament durs són els rivals per exigir tal proesa.

Però a catorze setmanes d’acabar la temporada hi ha prou concòrdia entre els analistes internacionals que el City és el millor equip del moment. De pràcticament cada partit en fa un monòleg amb la pilota. És ja inimaginable que la Premier League se li escapi; aquesta setmana ha posat la directa des de Basilea cap als quarts de final de la Champions; dilluns s’enfronta al Wigan, de Tercera Divisió, també a la recerca dels quarts de Copa, i el dia 25 disputarà a l’estadi de Wembley la final de la Carabao Cup davant l’Arsenal.

Potser el botí final no es correspondrà amb tan altes expectatives. O potser sí. Però ningú no podrà discutir ja a Guardiola tota la feina que ha destinat en el procés per fer del City un equip altament sòlid i dominador. El Pep i el seu equip tècnic han aconseguit que els seus jugadors siguin taurons i esponges alhora, que exhibeixin voracitat competitiva i destresa per absorbir saviesa. Futbolísticament, Guardiola ja té l’equip on volia. Encara té futbolistes importants convalescents per optar a tot, però en poc més d’un any i mig els seus deixebles al City han captat tota la riquesa tàctica que al Bayern es va veure en esplendor en el tercer i últim any del català a Munic. Al capdavall deuen tenir la ment més oberta a idees contraculturals joves com Sané, Sterling i Gabriel Jesús que vaques sagrades com Robben, Müller i Ribéry. Dit això, la grandesa de l’esport és que el Bayern també pot guanyar el triplet, de nou amb Heynckes. El Barça, la Juve o el PSG -si no ho desmenteix el Madrid- també se senten forts per aspirar al mateix. Però de cap tècnic s’espera tant com de Guardiola. Per bé o per mal, s’ho ha guanyat a pols.