LLIGA DE CAMPIONS
Misc 26/09/2016

La dolça jubilació del Simonet

Allan Simonsen, exestrella del Borussia i del Barça, interromp la seva tranquil·la vida a Dinamarca per ser demà a Mönchengladbach

i
Isaac Lluch
7 min
Simonsen marcant el gol de l’empat durant la final de la Recopa guanyada amb el Barça contra l’Standard belga al Camp Nou, el 1982.  01. Allan Simonesen, al Cafè La Loca de Vejle, on es deixa caure gairebé cada dia. 02. Durant la seva època  al Gladbach.

Mönchengladbach“Ja no tinc res a veure amb el futbol. És el que vull”, diu a l’altra banda del telèfon una de les figures més tendres de la història del Barça, el Simonet. Es diria que no té gaires ganes de parlar, però es tracta d’una mena de mecanisme de defensa perquè s’espera una allau de trucades aquests dies. Per a molts és una figura del futbol mundial gairebé engolida pel pas del temps. Però de sobte molts micròfons i càmeres el persegueixen. Allan Simonsen, de 63 anys, és un dels dos únics futbolistes que han jugat al Borussia Mönchengladbach i al Barça. L’altre és Marc-André ter Stegen. Les seves respostes són curtes, totes en alemany, idioma que domina més que el castellà. Sens dubte, vol anar de cara a barraca, com en la seva època d’extrem golejador. Ara no vol que res l’atabali en la seva vida tranquil·la de prejubilat.

L’Allan, com es fa dir, demana de seguida que el tutegin. Sempre serà una llegenda del futbol, però també una persona “ben normal” que gaudeix de les petites coses del dia a dia. Per exemple un cafè. O dos. O una copeta de vi argentí que es pren al barri llatí de Vejle, on viu. Un barri molt hyggelig, que diuen els danesos, molt càlid i acollidor. Després de rodar món, ha tornat al born, a la ciutat on va néixer. Allà tothom venera l’únic futbolista escandinau que ha guanyat la Pilota d’Or. La va aixecar el 1977 amb la samarreta del Gladbach, dos anys abans de fitxar pel Barça.

La portada de France Football, revista que li va atorgar el premi per davant d’estrelles com Keegan o Platini, està emmarcada i penjada en una de les parets del cafè danès La Loca. És un local molt bufó que recrea l’ambient del Buenos Aires dels anys 20 i 30. Els seus propietaris, l’argentina Mariana Andrea Soria i el seu marit Heini, cada dia fan broma amb el seu client, veí i amic. Aquí sí que Simonsen té tot el temps del món per relaxar-se. La vella glòria danesa va aprendre la importància de gaudir de la vida en un petit bar quan vivia a Sitges. Després de portar la seva filla a l’escola entrava al bar Roy, es prenia un cafè, treballava amb l’ordinador si volia, o simplement observava la dinàmica del local. Sempre que torna a Sitges, on conserva una casa, visita aquest bar. “Ell és molt i molt normal. I passa desapercebut entre la gent”, apunta la cambrera Sonia. Al Café La Loca Simonsen protegeix la seva esfera privada. Acostuma a asseure’s sempre al mateix lloc, en una butaca amb braços, en un racó del local al costat d’un finestral on pot guaitar-ho tot. Molts altres clients prefereixen no asseure’s allà per reservar-li el lloc a qui va ser una estrella mundial. “No necessita tirar-te per la cara qui va ser. És molt modest”, intervé la Mariana.

Aquesta restauradora argentina fa un any devia ser l’única de tot Vejle que no sabia qui era Allan Simonsen. El dia que l’exfutbolista va entrar per primer cop a La Loca ella el va atendre amb el seu danès posant-hi tot l’esforç. Simonsen no li va dir qui era, només que havia viscut a Barcelona. Hores després la jove argentina li va explicar al seu marit que havia parlat amb un senyor simpàtic, baixet, d’uns seixanta anys, que havia viscut a Barcelona. “Devia ser Allan Simonsen!”, va exclamar el Heini, mentre s’afanyava a buscar al Google una foto de l’estrella. “Sí, era ell”, va confirmar la seva dona. A la tarda, l’Allan va tornar a La Loca. La Mariana va sortir de la cuina. “Et mataré”, li va deixar anar amb el seu accent argentí. “Per què? Per no haver-te dit que era famós?”, va sortir al pas Simonsen. “No! Per no haver-me dit que parlaves castellà i haver deixat que m’embarbussés amb el danès”, va dir somrient la propietària del bar. Des de llavors el Simonet, com se’l va conèixer popularment en la seva etapa al Barça, practica el seu castellà amb la Mariana.

El Café La Loca és una màquina del temps que et transporta a l’antic Buenos Aires, a un cafetín quilombero amb cadires totes diferents, parets de colors clars, un caixa registradora dels anys 20 i rellotges vells. Només un marca bé l’hora, perquè aquí el temps s’atura. Així vol viure ara Simonsen. “Tothom li parla de futbol i a vegades el saturen. Ell vol descansar, portar una simple vida de jubilat”, explica riallera la Mariana. En un bar argentí no pot faltar la decoració relacionada amb el futbol. Simonsen els ha cedit una bota d’or guanyada com a màxim golejador a Dinamarca, un trofeu de la seva etapa al Barça lliurat per Cadena Catalana i diverses fotografies. En una hi surt de blaugrana al costat de Schuster i Maradona. “El que hi ha al meu costat és el Maradona”, li diu a la Mariana fent broma.

Més seriós, en conversa telefònica amb l’ARA, Simonet raona per què, tot i ser un crac del Barça entre el 1979 i el 1982, va deixar el Camp Nou: “No n’hauria marxat si hagués sabut que jugaria. Però en aquella època només podien jugar dos estrangers i amb l’arribada de Maradona érem tres i jo estava en la posició més dèbil. Maradona jugava en una posició similar a la meva i sabia que si el Barça comprava un futbolista de 20 anys per tants diners jo aniria a la banqueta o a la tribuna. I jo volia jugar. Per això vaig demanar de marxar”.

Va abandonar el Barça entre plors, admetent que, per pura tristesa, ni tan sols hauria aguantat que li haguessin fet llavors un partit d’homenatge. No li va ser gens fàcil pair aquell adéu després d’haver marcat 53 gols en 71 partits amb el Barça, alguns tan importants com el de la final de la Recopa del 82 guanyada a l’Standard de Lieja al Camp Nou (2-1). Se li va escapar la Lliga de Lattek, tècnic amb qui ja va coincidir al Gladbach, però en el seu palmarès hi figura també la Copa del Rei del 81. “M’agradaria veure més els meus excompanys”, apunta el que avui és ambaixador del Barça a Dinamarca. Des del primer dia que va posar un peu a Barcelona sabia que aquella ciutat era per a ell. El clima, la gastronomia, els amics, el club. L’estrès de perdre tot allò el va portar a fitxar pel Charlton, de la Segona anglesa, quan tenia ofertes a l’altura del seu cartell de crac. “Només volia jugar”, repeteix. De fer-ho davant gairebé 100.000 espectadors va passar a fer-ho davant de 13.000. A Anglaterra va durar cinc mesos abans de tornar al Vejle Boldklub. Quan va penjar les botes va ser entrenador però també allunyant-se de la màxima pressió. Simplement valia l’amor al futbol. Va entrenar les seleccions de les illes Fèroe i de Luxemburg. “Va ser una gran època. Tenia carta blanca per professionalitzar-hi l’estructura. Vaig intentar transmetre el futbol ofensiu com jo el sentia. Mai no he sigut de jugar de forma brutal ni a la defensiva”, rememora.

Quedava enrere l’època de més glòria, viscuda a Mönchengladbach amb Lattek i, prèviament, amb Hennes Weisweiler, el cap pensant darrere el gran Borussia, que també va acabar ocupant la banqueta del Barça, tot i que només una temporada (1975-1976), enfrontat com estava amb Cruyff. “Per a mi Weisweiler era fantàstic. Treballava molt bé amb els joves jugadors”, recorda Simonsen. “Però els seus entrenaments eren molt durs. Jo estava acostumat a entrenar-me a Dinamarca dos cops a la setmana i al Gladbach vaig passar a entrenar-me dos cops al dia. Una gran diferència”.

Quan va arribar amb 19 anys a Mönchengladbach, l’estrella de l’equip, Günter Netzer, se’n va enriure, per com era de baixet i escanyolit (1,65 m i 58 quilos) Simonsen. “¿Ara fitxem jugadors de la llar d’infants?”, va exclamar Netzer. “Weisweiler ens va dir que podia arribar a ser un dels millors del món, però d’entrada no el vam creure. Esclar que després d’una setmana d’entrenaments vam veure el seu gran potencial”, rememora una altra llegenda del futbol alemany, Rainer Bonhof, avui vicepresident del Borussia. “Amb els anys he sabut que al principi es van enriure de mi, però no ho van fer davant meu. Jo mai vaig tenir cap complex. Sabia que tenia talent i que era qüestió de temps que l’explotés”, afirma.

Amb el Gladbach va guanyar tres lligues, una Copa alemanya, dues Copes de la UEFA i va ser subcampió de la Copa d’Europa del 1977. Va marcar a la final davant el Liverpool (3-1). El petit gran danès és l’únic jugador de la història que ha fet gol en una final de la UEFA, de la Copa d’Europa i de la Recopa. “La clau és que quan jugava estava content i ben en forma. M’entusiasmava jugar i per això vaig fer els gols a la final”, apunta amb discreció.

Allunyat del futbol, només s’acosta a la pilota en les grans ocasions. Dimecres serà al Borussia-Park convidat pel Gladbach. “Com que ve cada dia a fer el cafè a La Loca, quan sap que no ha de venir ens ho diu perquè no ens preocupem”, diu rient la Mariana, que considera l’Allan un amic de veritat. “Em van operar al gener i ell es va oferir per portar-me amunt i avall amb el cotxe. Té un cor d’or”, afegeix.

Vejle adora l’Allan. Quan l’exfutbolista es va presentar a un concurs televisiu de ball en què participen famosos va arribar a ser finalista, encara que li costava trobar el ritme musical al plató. “El feien entrenar-se 12 hores cada dia durant tres mesos i no va aprendre a ballar. Però l’espectador el votava perquè tot Dinamarca l’estima”, explica entre rialles la Mariana.

Sense el petit Allan, ni el Gladbach ni el Barça haurien sigut tan grans. Però ell fa temps que prefereix valorar els petits plaers de la vida. Com prendre’s un cafè americà amb sucre morè. Així de senzill ho troba tot a La Loca.

stats