04/04/2012

El llenguatge dels marbres

4 min
El llenguatge  dels marbres

Les pedres ornamentals (calcàries, marbres, granits, alabastres, pòrfirs…), que els romans coneixien genèricament com a marmora , ens donen missatges molt clars només amb la seva aparença llisa, lluent i de colors ben variats. Els grecs foren els primers a usar massivament el marbre d'un blanc intens que encara veiem en el conjunt emblemàtic de l'Acròpoli d'Atenes, però eren marbres propers: de les veïnes pedreres del mont Pentèlic, no havien hagut de creuar la Mediterrània.

Els romans van sentir autèntica fascinació per la bellesa d'aquests materials lapidis i pel prestigi que de manera immediata conferien. Això ho va entendre molt bé el primer emperador, August, que en una afortunada frase de bon polític va sentenciar: "He rebut una Roma de fang, deixo una Roma de marbre". Això passava en el tombar del canvi d'era. A partir d'aquest moment començà l'explotació intensiva de grans pedreres en els tres continents que Roma controlava: Àsia, Àfrica i Europa. Calia, a més, una potent organització per a l'extracció, el control fiscal i la comercialització d'aquests materials certament pesants: les grans rutes foren les aquàtiques, ja que el transport per mar o rius era el menys costós, però també van saber trobar les solucions si no hi havia més remei que anar per terra.

Per alleugerir la càrrega dels vaixells, els materials viatjaven parcialment treballats amb una forma ja determinada, tant si es tractava de columnes com d'escultures. Les pedreres treballaven per encàrrec, i, per exemple, quan es tractava d'un edifici els diferents blocs es marcaven amb les lletres de l'alfabet grec, que eren senyals per al muntatge en arribar al seu destí. Tan contemporània com ens sembla l'arquitectura prefabricada... i els romans ja l'havien inventada! D'aquesta manera, el fet de disposar en espais públics o privats de materials lapidis nobles es convertí en un objectiu cobejat per als nuclis urbans i residències benestants. Tenir columnes de marbres exòtics o trepitjar un paviment fet amb una cinquantena de marbres de la més diversa procedència feia sentir als romans el seu domini del món i l'ordre que hi havien establert. Triar un marbre o un altre tenia un profund significat. Per exemple, el pòrfir vermell d'Egipte suggeria la imatge de la porpra imperial.

La sensibilitat del món romà ens va deixar una llarga herència durant segles i segles. El mateix Napoleó, que volia emular un emperador antic, es va enterrar en un sarcòfag de pòrfir vermell que podem visitar sota la cúpula dels Invàlids de París. No va ser l'atzar el que va decidir-ne l'elecció, sinó el caràcter simbòlic del material. No ens ha d'estranyar per això que encara a Itàlia, on la petja romana és tan profunda, hi hagi un gust ben arrelat pels marbres i que s'emprin com a decoració i per elaborar objectes de tota mena, fins i tot joies. No ho veiem només en la Roma actual, sinó que la Roma dels papes ho fa palès als nostres ulls.

Els papes van continuar en molts aspectes les pompes de la cort imperial. Fins i tot el seu mateix títol de pontífex màxim era el càrrec sacerdotal dels emperadors. ¿I què vol dir, pontífex ? Doncs el que feia ponts. Per què aquesta importància dintre de la religió? La resposta és que els romans eren més supersticiosos que religiosos. Tenien por i respecte per l'inframón, que imaginaven ple d'éssers als quals valia més no destorbar. Calia fer ponts per travessar els rius però els pilars s'enfonsaven en les aigües i podien incomodar els seus mítics pobladors. Per apaivagar la seva ira, calia fer intervenir un intermediari, el pontifex maximus , que amb el seu ritual anul·lava els possibles efectes perversos.

Però potser l'evidència material més clara ens la tornen a donar els marbres. Quan anem a Roma, les esglésies i sobretot les basíliques contenen un esclat de marbres polícroms sumptuosos, moltes vegades reutilitzats d'edificis anteriors, que volien transmetre el missatge que el papa era el nou emperador, amb tota la seva parafernàlia. Aquesta grandiloqüència que desprenen els marbres engrandeix la monumentalitat impactant que emana de les grans construccions que són un llegat patrimonial que enriqueix el teixit de l'urbs per excel·lència, Roma.

Quan aneu a Roma i entreu a Sant Pere del Vaticà, l'eclosió marmòria és aclaparadora, però una petita sorpresa us espera: fixeu-vos en les baranes de les capelles laterals, són d'un color vermell bigarrat. Estan fetes de broccatello (sembla un brocat) o jaspi de la Cinta, anomenat d'aquesta manera perquè folra la capella homònima de la catedral de Tortosa. Era un material molt valorat en l'Antiguitat, el Renaixement i el Barroc, extret de les proximitats de la nostra ciutat de l'Ebre. A la Catalunya romana tenim, doncs, un dels materials lapidis més preuats que es varen exportar arreu de la conca mediterrània occidental. Sobre una columna d'aquest material la tradició diu que s'aparegué la Verge, coneguda per aquest fet com del Pilar, tresor de la catedral de Saragossa. Quan a mitjans del segle XVIII s'encarregà a Ventura Rodríguez la construcció de la capella del Pilar, escollí columnes de jaspi de la Cinta. No podia ser d'altra manera pel seu caràcter simbòlic. Si ens hi fixem bé, els marbres saben parlar-nos amb el seu llenguatge carregat de contingut.

stats