OBSERVATORI

Les llengües curen. Totes. Sempre que es facin servir, evidentment!

És difícil mossegar-se la llengua davant dels disbarats que circulen en boques i pancartes de polítics, sindicalistes, espontanis i fins i tot metges suposadament competents, tots disposats a perdre la credibilitat per impedir que la llengua oficial pròpia d’aquestes illes s’usi en la sanitat pública en igualtat de condicions amb la llengua oficial de l’Estat.

“Ens quedarem sense metges!” -amenacen. I un pensa: i per què hi havia dèficit de metges ja fa anys, sense que es parlàs d’acreditar la competència lingüística? I per què no reclamaven aleshores solucions als problemes d’allotjament, de retribució i de saturació del servei, que eren (i són!) les causes reals de la manca de personal sanitari? Si la manca de metges era una preocupació sincera, per què han callat fins que s’ha parlat de la capacitació lingüística? Ai, la demagògia, que aviat mostra el llautó!

I ara surten amb aquesta frase tan ocurrent com falsa: “Les llengües no curen”. Idò mirin, sí. Les llengües curen, i no perquè ho diguin els lingüistes o els malèvols simpatitzants de no sé quina amenaça catalana. No. Les llengües curen. Totes. I fa molt de temps que ho saben els bons professionals de la medicina i ho comproven per experiència pròpia els pacients. Curen... si es fan servir, evidentment!

La bona comunicació amb els pacients és part essencial de la curació: de la qualitat del diagnòstic, de la confiança entre pacients i personal mèdic i de l’efectivitat del tractament. Aquest és un principi assumit a tot el món pels bons professionals, des de fa molt de temps, i sobretot d’ençà que els serveis sanitaris han d’estar en condicions d’atendre persones de procedències i llengües diverses.

La Ponència de Sanitat del Consell Social de la Llengua Catalana de les Illes Balears ho explicava clarament en el seu informe del 2017. Llegir-lo també pot produir efectes saludables: http://www.caib.cat/govern/rest/arxiu/3216018

Allà es remet, per exemple, a un treball publicat el 2014 en una revista mèdica del Canadà, que ressenya 30 estudis previs sobre la importància de la bona comunicació en el món sanitari: "Improving medical communication: Skills for a complex (and multilingual) clinical world". Sí, llegir en altres idiomes també és saludable. I l’article, des del primer paràgraf, ho diu ben clar:

“La comunicació insatisfactòria és la font més gran d’errors mèdics evitables durant l’assistència clínica de casos aguts, i l’aspecte més important en una assistència clínica de qualitat, però alhora el menys assolit. [...] Per això, ser un professional clínic expert significa ser un comunicador expert. La nostra ‘destresa verbal’ hauria de correspondre’s amb la nostra destresa procedimental i els nostres coneixements pràctics.”

Com diu la ponència, “no té sentit que a vegades es pretengui contraposar la selecció de personal sanitari competent a la necessitat de valorar la seva competència lingüística en les condicions per a l’accés, la promoció o el trasllat. La competència lingüística és una part central de la competència professional, i el personal de salut només és plenament competent si a la competència específica de la seva especialitat hi suma la competència en la llengua o les llengües oficials del territori on exerceix.” I per això afegeix que la capacitació lingüística del personal és un interès de tothom, perquè “la qualitat general -i per tant, també lingüística- de l’atenció sanitària interessa a tots els ciutadans com a pacients o usuaris, a tots els professionals i responsables dels serveis de salut i per aquest motiu també als òrgans encarregats de la normalització lingüística. És en aquest context que cal conjuntar els esforços per fer efectiu el dret dels usuaris a ser atesos per igual en qualsevol de les llengües oficials, i afavorir en la mesura que es pugui la incorporació a l’atenció sanitària d’altres llengües presents en la nostra societat.”

Afortunadament, les dades sobre coneixements i actituds lingüístiques del personal de salut de les Balears són favorables: l’any 2009 ja hi havia entorn del 80% dels professionals que almenys entenien el català, i les actituds reticents a millorar-ne els coneixements no arribaven ni a un 10%.

En fi: la majoria dels professionals de salut són competents i responsables, i els defensors irresponsables de la incompetència no poden afirmar que les llengües no curen. En primer lloc perquè és fals, i sobretot perquè la qualitat de l’atenció sanitària reclama un esforç general per millorar els coneixements de català i de les altres llengües més presents en la nostra societat. Pretendre que aquest és el motiu únic o principal del dèficit de professionals, quan això fa temps que ho patim, no és més que donar gat per llebre. Les llengües curen. I la veritat també. Però les llengües i la veritat s’han de dur a la pràctica.

Etiquetes