LALLAMBREGADA

Dues escenes que són metàfora

Escena 1: carrer per a vianants de ciutat mitjana en dia i hora puntes. De sobte apareix un cotxe. Un cotxe? Ningú sap d’on ha sortit, però entre centenars de persones caminant hi circula un Seat Toledo de color blau. La gent, sense immutar-se, se’l mira amb cara de “Però home, on t’has ficat?” i somriu. El senyor del cotxe blau no riu. Està emprenyat com unes tenalles. Ha abaixat la finestreta i, amb mig cos fora del vehicle, crida a la gent perquè s’aparti i dóna violents cops de gas. La gent comença a dir-li coses i ell els insulta. Un vianant, a punt de rebre un cop amb el frontal, li etziba un cop al capó. El del cotxe baixa. Hi haurà violència? Un urbà que és a prop posa pau i obliga el del Toledo a fer mitja volta.

Escena 2: restaurant de tapes i platets amb pretensions de ciutat petita. El cambrer ho ven com si allò fos El Celler de Can Roca i, efectivament, la qualitat és de can Roca, però de la marca que subministra material sanitari. A més, es vol fer el graciós tractant els clients (i les clientes) amb una familiaritat que es consideraria ofensiva fins i tot a la 5a galeria de la presó Model. Els clients opten per no quedar-s’hi ni a fer el cafè i avisar amistats i coneguts perquè no hi vagin mai.

Conclusió: la prepotència fa actuar alguns amb la seguretat de la raó, però això no vol dir que la tinguin. La ignorància converteix l’inútil en temerari i el porta al ridícul i al fracàs. Tant si són conductors confosos com cambrers aprofessionals o moviments polítics hiperventilats, el temps els col·loca sempre a lloc. Però mentrestant, renoi, si n’arriben a ser d’emprenyadors.